El president Mas ens ha fet saber que sent “l’honor de representar el país més solidari del món”, i ha aprofitat l’avinentesa per avançar-nos que probablement l’any que ve haurem de reproduir el cop de solidaritat. Enhorabona, doncs. El president tindrà oportunitat de repetir honor.
Segons el president Mas Catalunya demostra el seu sofert tarannà no només amb la seva participació a ‘La Marató’, sinó també amb la donació d’òrgans i de sang. Si no fos perquè el context no ho avala, hom podria pensar que el president s’ha permès un tast de cinisme a l’espanyola. Certament Catalunya fa massa temps que es veu forçada a ser el país més solidari del món, també pel que fa a l’extracció d’òrgans (corporatius, aeroportuaris, empresarials, bancaris, competencials) així com a la de sang. De fet podríem assegurar que el país està literalment dessagnant-se. És per aquestes circumstàncies que la celebració d’orgull patriòtic del president no deixa de revestir un toc tragicòmic i destil·la un amarg regust a perdedor, a premi de consolació, a recurs de sentimentalisme populista d’aquells que quallen fàcilment en la part més endormiscada i beneita de la població.
Ras i curt, ja no ens queda res més que la pobresa, però ens consolem pensant que som un poble moralment superior. El deliri sembla haver-se apoderat del nostre timoner: “Catalunya pot convertir-se en l’abanderada d’un nou sistema de valors a l’Estat i al sud d’Europa … ‘La Marató’ n’és un bon exemple”. Amb el Titànic esfondrant-se el visionari capità que amb incalculable cúmul de diòptries s’entesta a enclastar la nau contra l’iceberg ens commina a nedar en les aigües gèlides de la pobresa fins a culminar l’horitzó de la regeneració moral d’occident.
No hi fa res. Els catalans som capaços d’això i molt més. Nosaltres, que en tres-cents anys no hem tingut esma per trobar el camí de la llibertat, que cada dia ens deixem trepitjar l’orgull i la dignitat amb aquell pragmàtic seny que ens aigualeix la rauxa i ens abona al diàleg civilitzat i a la negociació cauta i moderada, fins i tot quan el botxí ja ens té la corda al coll, podem amb tot. No tenim més límits que els que acceptem de l’estat i els que el nostre complaent govern ens negocia amb aquell talentós i saberut tacticisme de passadís no apte per a no iniciats.
Potser el proper pas serà demostrar la fibra humana dels catalans apadrinant un aturat en un espectacle esperpèntic de reality edulcorat, de llàgrima programada i putrefacció moral finançat per la mateixa entitat que empra els estalvis dels catalans en mantenir-nos sota el jou dels espanyols. Sí, definitivament som moralment superiors i els abanderats de la regeneració de valors de l’Europa del Sud. Quan costa abanderar valors, president? No pateixi. Per solidaritat no quedarà.
Ho estem perdent tot com a poble, però ens aferrem a l’orgull d’una senya d’identitat basada en creure que som un exemple moral per als demés. L’exemplaritat a què hem renunciat en tot allò que té a veure amb la nostra nació, la nostra llengua i cultura, la nostra independència i futur com a poble, la portem a l’únic camp que ens han deixat: fer veure que som millors, quan la realitat ens diu que simplement no hem sabut ser. Si ens aixequem ben d’hora, ben d‘hora, i no ens retraiem res, potser aconseguirem enganyar-nos una estona més.
Quina mena de superioritat moral pot esgrimir un poble que es deixa esclafar sense oposar-hi resistència? Un poble que pretén destacar per l’acte de donar quan el fet és que no ha sabut conservar, defensar ni retenir? A menys que es sigui prou il·lús com per pensar que els catalans veritablement som més generosos i altruistes que els alemanys, els francesos, els italians o els mateixos espanyols, haurem de convenir que aquesta actitud més aviat déu haver esdevingut el ressort psicològic d’un poble dominat i incapaç de lluitar per una veritable solidaritat que es diu justícia. Substituir la justícia per una malentesa solidaritat emocional és un subterfugi propi d’un poble abatut que ja no reconeix el camp de batalla i només respon en termes de pal·liatius, aglutinant esforços individuals a la desesperada igual que en una catàstrofe natural. Els nostres mecanismes mentals han esdevingut ressorts més propis de supervivència i autoengany que no pas d’autogovern. En lloc de funcionar amb els organismes propis d’una societat amb un estat que la recolza, hem adoptat amb orgull un funcionament tutelat i dirigit basat en crides a la solidaritat individual. La brutal debilitat de les nostres institucions l’hem convertit en orgull i exemplaritat.
I és que malgrat els tòpics els catalans som molt despresos. De fet ho som tant que ens estem desprenent de la llengua, la cultura, les tradicions i el país a marxes forçades, i fins i tot ens podem permetre un govern que cada dia ens perd una bogada sencera sense despentinar-se. Però nosaltres som solidaris i optimistes de mena, i ja sabem que no hi ha bona causa que no puguem arreglar amb una bona marató.
Aquest any amb ‘La Marató’ hem aconseguit equiparar la pobresa a una malaltia. La perversitat de la proposta és de les que fan feredat. La pobresa presentada com un accident esdevingut, com una infecció a la que tots estem exposats sense que hi hagi més culpable que la mala sort, com la pedregada imprevisible que ens arruïna el camp, com una patologia sobrevinguda, i tot plegat amb la col·laboració d’aquelles mateixes entitats que han participat i participen activament en l’agreujament de la situació financera i en el saqueig del país.
Òbviament els diners recaptats són més un gest publicitari que un veritable pal·liatiu econòmic. Són més de 300.000 les persones que ja no cobren l’atur a Catalunya i viuen literalment en la pobresa. Una simple divisió ens mostra que els efectius no donaran per gaire. Tot i així els diners sempre són benvinguts, fins i tot si els recapta el mateix diable. Afortunadament la veritable solidaritat es produeix espontàniament cada dia amb voluntariat i donacions a unes organitzacions que estan carregant amb el veritable pes del desastre humà provocat per la cobdícia de persones, entitats i partits, als que si se’ls reclamessin els guanys obtinguts ens estalviaríem les penoses retallades i drames socials que s’estan patint i aturaríem la fallida en què està a punt de caure el país.
‘La Marató’, aquesta solidaritat orquestrada que caduca al cap d’unes hores, com els bons pensaments del Nadal, fa venir al cap aquell poema de Joan Salvat-Papasseit, la darrera estrofa del qual diu:
– i tan pobres com som – Jesús ja serà nat.
Ens mirarà un moment a l’hora dels postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar.
El president sent l’honor de representar el país més solidari del món. No hi ha reciprocitat. El país més mal representat del món no sent cap honor de tenir aquest president. Cada cop més, els catalans sentim vergonya. Ens mirem aquest govern covard, mesquí i insolidari amb el seu poble, ens preguntem fins quan tindrem postres i després de mirar-nos-el ens venen ganes d’arrencar a plorar de ràbia i d’impotència. I és que al final la travessia del desert només haurà servit per acabar amagant el cap sota terra. President estruç Mas, que l’honor no us embafi.
