“L’holandès errant” –el vaixell fantasma- és una de les llegendes més conegudes del mar. Se’n desconeix el seu origen, però totes les versions parlen d’un capità que, desafiant una tempesta, fou condemnat per Déu a vagar pels oceans eternament, alhora que provocava la mort de tots aquells que albiressin la nau. Al llarg de la història, a aquest capità se l’ha conegut amb diferents noms: Vanderdecken, Van Demien, Van Sraaten… Tot i que el més conegut és Vanderdecken, que capitanejava la nau que va ser atrapada en una terrible tempesta en passar pel cap de Bona Esperança. Els tripulants van pregar de buscar refugi; però, embogit, el capità va decidir de lligar-se al timó, tot ignorant les peticions dels passatgers. Fou llavors que, gràcies a les pregàries, una poderosa llum va il•luminar la proa i va mostrar una figura gloriosa: es tractava de Déu, qui, enfrontant-se al capità, el va condemnar –juntament al seu cuiner- a recórrer els mars fins al dia del Judici Final.
Aquesta és la versió clàssica de la llegenda de l’Holandés Errant, però n’hi ha que creuen que aquesta història es va originar el 1488, amb les aventures del navegant portuguès Bartolomeu Dias, descobridor del cap de Bona Esperança i de qui les seves travessies marítimes semblaven sobrehumanes.
Richard Wagner va adaptar aquesta llegenda i en va dirigir una òpera amb el mateix nom: L’holandès errant. Estrenada el 2 de gener de 1843 a Dresden, aquesta òpera s’ambientava a principis del segle XVIII. A diferència de la història original, en la versió de Wagner, el capità navega amb tota la seva tripulació i se li permet trepitjar terra ferma cada set anys. A més, té la possibilitat de redimir la seva blasfèmia. Però només una dona pot dur-li la salvació, si ella li ofereix amor fidel fins a la mort. Es tracta de Senta que, plena de compassió i d’amor cec, li lliura el seu cor en senyal d’amor etern. En arribar el vaixell a port, Senta es llença al mar, el vaixell desapareix, moren tots dos i ascendeixen al cel.
El tema principal d’aquesta obra és la redempció a través de l’amor, argument al qual Wagner retornaria en moltes de les seves òperes posteriors. La idea del compositor és utilitzar la música com a mitjà per arribar al drama, al contrari de l’òpera italiana. D’aquesta manera, hi apareix el leitmotiv –tema musical vinculat amb un fet determinat o amb un personatge–.
Wagner va concebre l’òpera per ser executada sense interrupcions; però la versió més comuna és en tres actes separats. Amb aquest nou format i la introducció del leitmotiv, l’autor volia trencar amb la tradicional estructura de l’òpera del moment.
El primer esbós va ser escrit en prosa, i es basava en la història “Les memòries del senyor von Schnabelewopski” d’Heinrich Heine. Però el fet que va fer que Wagner s’inspirés per escriure L’holandès errant, fou un viatge a bord del vaixell Thetis. Tot fugint de creditors de Riga, es dirigia a París passant per Londres. Aquest viatge es va veure estroncat per tempestes i, en lloc de durar vuit dies, es va allargar tres setmanes.
Aquesta òpera va encetar l’etapa de maduresa de Wagner.
A finals del segle XIX, quan la cultura catalana viu un dels seus moments de màxima esplendor amb el Modernisme i la seva fam de cultura europea, la producció wagneriana va arribar als Països Catalans de mans dels barcelonins Joaquim Marsillach Lleonart i el Dr. Joaquim Letamendi de Manjarres que, amb els seus escrits, la van donar a conèixer. Però la seva relació amb Catalunya no és quedà aquí ja que el 12 d’octubre de 1901 nasqué l’Associació Wagneriana de Barcelona de la mà de tres estudiants de medicina, associació que segueix viva, juntament amb un centenar més arreu del món.
Article escrit amb Helena Moliné i Rodes per a l’Associació Catalana de Premsa Gratuïta el febrer del 2008
