Tots sabem que el PP mai ha cregut en la diversitat lingüística de l’Estat espanyol, i per tant mai l’ha feta seua. Per als populars l’article de la Constitució que diu que “ El castellà és la llengua oficial de l’Estat espanyol. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la” va a missa, mentre aquell altre que diu que “ La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció” és com un gra que molesta, que fa nosa i que cal anar fent alguna cosa perquè moleste el menys possible. Així de clar.
I mireu si és així que, en guanyar les primeres eleccions autonòmiques l’any 1995 al País Valencià, una de les primeres mesures que va prendre va ser eliminar la Direcció General de Política Lingüística amb l’objectiu de frenar, laminar i de vegades eliminar iniciatives, lleis i mesures que tenien com a objectiu avançar en el procés de normalització. El PP sap que la millor manera d’aturar aquest procés és no tindre cap projecte, i això és el que els tres presidents del PP que hem tingut, Zaplana, Olivas i Camps han dut a terme. Anar fent alguna cosa superficial però sense convenciment, posant pals a les rodes, entrebancant el procés. El curs 1995-1996 l’alumnat que estudiava al País Valencià en català representava el 10% del total. Dotze anys després, el curs 2007-2008 només representava el 26%. Un estudi d’Escola Valenciana (EV) demostra que el 61% de les famílies que matriculen els seues fills de 3 anys per al curs 2010-2011 volen que estudien en valencià però no tenen possibilitats. En l’actualitat hi ha 448.295 alumnes d’infantil i primària i només sols 148.403 poden estudiar en aquesta llengua. Si la conselleria tinguera en compte l’opció elegida pels pares en serien 274.357. La conclusió és que en l’actualitat, i després de més 25 anys d’aplicació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV), només tres de cada deu famílies poden aprendre en la llengua pròpia. Però això no és tot. Existeixen diferències substancials, mentre primària escolaritza un 31% d’alumnat en valencià, secundària només un 19% i la universitat encara menys. El 94% de l’alumnat escolaritzat en valencià ho fa en centres públics mentre només un 6%, quina vergonya! ho fa en concertats i en els privats és anecdòtic. És evident que no volen que en els centres privats i concertats s’estudie en valencià ( “nuestros hijos no pueden perder el tiempo estudiando en esa lengua regional”).
És més que evident que les autoritats polítiques valencianes practiquen una autèntica política de contraplanificació lingüística, destinada a ofegar progressivament la presència del català. Mentre milers i milers de xiquets i xiquetes no poden estudiar en la llengua pròpia, el conseller Font de Mora introdueix al currículum cicles i assignatures en anglés, o la darrera del xinés mandarí. El mateix conseller va dir fa uns dies que “No s’hi pot sostindre una doble línia en valencià i castellà en tots els llocs i en tota la C. Valenciana” Segurament té raó, però el que també sap el conseller – tot i que hipòcritament no ho diu- és que dels dos models lingüísitics més importants que té el nostre sistema educatiu, Programa d’Ensenyament en Valencià (PEV) i Programa d’Incoporació Progessiva (PIP), només el model PEV aconsegueix el que diu la LUEV en el seu article 19.2, és a dir que en acabar l’ensenyament obligatori l’alumnat ha de dominar per igual el valencià i el castelà. Si no és sostenible mantindre en tots els centres les dues modalitat, PEV i PIV, el que hauria de fer és, i coincidesc totalment amb el professor i amic Vicent Brotons, director de la Unitat per a l’Educació Multilingüe de la Universitat d’Alacant, per decret generalitzar la modalitat PEV i la immersió lingüística a tots els centres del País Valencià. I per què? Doncs perquè són garantia que l’alumnat acabe dominant les dues llengües, i així ho reconeixen tots els especialistes. Fins i tot la UE, que en l’informe que elaborà l’any 2008 donà el seu total suport a la modalitat PEV i al sistema d’immersió lingüística, vigent al País Valencià i a Catalunya. L’executiu comunitari insistia que és un model eficient que hauria de servir d’exemple per “exportar-se a tots els Estats de la unió” El nostre conseller això no ho diu. Vol un sistema trilingüe, però a costa d’anar laminant el valencià.
Després de 15 anys de govern del PP l’herència que sobre el procés de normalització del valencià ens deixa Camps i el seu conseller Font de Mora és la d’una llengua, el valencià, que no acaba d’enlairar-se, doncs a poc a poc “sin que se note el cuidado, pero que se consiga el efecto” van tallant-li les ales. La volen tancada en pany i clau, dintre d’una urna. Al llarg d’aquests anys han frenant l’augment de les línies PEV, tot i prioritzant l’ensenyament de l’espanyol i de l’anglés. Amb aquesta política educativa el valencià dintre d’uns anys restarà com una insignificant assignatura més del currículum, l’objectiu és llatinitzar-la.
Per altra banda, el foment de la llengua a nivell social és de vergonya. El Síndic de Greuges ha insistit més d’una vegada que l’administració vulnera la LUEV: exclou el valencià en la retolació de centres de salut, transport públic, webs de conselleries, ajuntaments… A més a més sempre s’ha negat a exigir el requisit lingüístic al funcionariat i, després de divuit sentències del Tribunal Superior de Justícia i quatre del Tribunal Suprem, considera que els llicenciats en Filologia Catalana no tenen acreditats coneixements de valencià per a exercir com a mestres i per tant, indirectament, continuen sense admetre la unitat de la llengua. Per acabar-ho d’adobar ni el president Camps ni Font de Mora mai han volgut rebre els representants d’EV, una de les entitats que més treballa i lluita per la nostra llengua. En la mateixa línia és descarada la persecusió i el menyspreu que el Consell aplica a entitats i mitjans de comunicació com ACPV,TV3, Saó, El Temps, Vilaweb, El Punt…, entitats totes elles que promouen l’ús de la nostra llengua.
Fet i fet, si d’entrada el futur del català al País Valencià és incert, com recentment ens han recordat els pares de la filologia en el Congrés Internacional de Filologia Romànica celebrat a València, amb la política lingüística que el PP està portant a cap la nostra llengua no té cap futur. Si no fos pel treball constant i la tossuderia de milers d’alumnes, mestres, pares, persones i entitats que ens estimem la llengua, aquests nous botiflers ens tornarien als temps del Tio Canya.
Alcoi, 20 d’octubre del 2010
