Aquest estiu alguns rotatius valencians ens han detallat amb pèls i senyals quina és la situació, el termòmetre econòmic en diríem, del País Valencià. Tot i que a una part dels valencians els hi costa veure més enllà d’aquest Levante feliz, la realitat és prou diferent: la Generalitat Valenciana ha entrat en fallida. Segons el catedràtic de computació de la UV Gregorio Martín “deu en tota una diversitat de productes i compromisos 40.000 milions d’euros, quan el pressupost anual no arriba als 16.000” Oficialment, i segons el Butlletí Estadístic del Banc d’Espanya a 31 de març del 2010 el deute del Consell i les seues empreses era de 17.724 milions d’euros. Si a més a més li afegim el deute de les tres diputacions que és de 432.478.000 milions d’euros, més els 2.943.045.000 milions dels ajuntaments, tenim que cada valencià i valenciana acumulem un deute de 4.137,74 euros. I és que el País Valencià des de l’any 2000 ha perdut un 8,1% de la seua riquesa, aquest creixement negatiu ens situa a 11,5 punts per sota de la mitjana espanyola. La manca de liquiditat de la Generalitat és quasi cinc vegades major que fa nou anys. A 31 de desembre del 2009 els creditors reclamaven a la Generalitat 9.642 milions d’euros, mentre que els drets disponibles només eren de 1.736 milions. La veritat és que no sabem quines maniobres haurà de fer el conseller d’economia Gerando Camps per aconseguir la desitjada liquiditat. L’Institut Valencià de Finances el 2009 va haver de llançar als mercats 5.131 milions en “europaper” per a finançar-se i només aquest anys ha de retornar 1.200 milions en emissions de deute. Tot i així no és estrany que el PIB valencià per habitant haja caigut el doble que en altres autonomies amb més població. La conclusió de l’informe de la Comissió d’Experts independents nomenats pels grups parlamentaris de les Corts ha estat contundent: la combinació entre un insuficient finançament i una baixada d’ingressos fa perillar l’estat de benestar.
Al respecte el president Camps no es cansa de repetir que el Govern central ens discrimina a nivell de finançament. Tot i que té raó que ens discrimina des de fa segles, diria jo, oblida que en el darrer anomenat model Zaplana de finançament autonòmic, aprovat quan governava Aznar, els valenciana rebíem de l’estat 1.967 euros per habitant, 337 menys que la mitjana estatal de 2.304. Però és que a més a més el model que està ara en funcionament, des del 2009, és el que PP i PSOE van pactar a la baixa. Si ja sabien que amb aquest nou model anàvem a continuar estant discriminats, per què PP, PSOE i la resta de partits, tots plegats, no van ser més ambiciosos apropant-se al model basc de concert econòmic? El president Camps llança la pedra que ens discriminen, però després gosa dir que el Consell no reformarà l’Estatut per tindre els mateixos poders que Catalunya. Si el model de finançament català és millor, i per descomptat molt més el basc, per què no reformar el nostre Estatut amb la famosa fórmula Camps i millorar el nostre? Els valencians estem perdent riquesa, som cada vegada més pobres perquè estem mal finançats per culpa d’aquests polítics tant mediocres que no volen incomodar els seus amos de Madrid. Sí, ho em de dir així de clar, però també per un Consell que es gasta els diners en obres faraòniques i grans fastos: Fórmula 1 ( quasi 100 milions) , Terra Mítica ( parc temàtic públic que després de costar 420 milions d’euros, i de ser deficitari anys rere anys s’ha hagut de vendre a Aqualandia, una empresa privada) o la visita del Papa. Sabrem alguna vegada que va costar la vinguda del Sant Pare? Aquest estiu el Consell va haver de modificar els pressupostos per pagar altres 2 milions a la fundació que organitzà els actes ara fa quatre anys. Aquestes modificacions van anar en detriment de les ajudes als bombers , als conservatoris i escoles de música i als dependents.
I és que la situació econòmica del País Valencià, la mires per on la mires és desastrosa. La xifra d’aturats a finals d’agost era ja del 10,44 %, la tercera més alta de tot l’estat, amb un total de 496.732 valencians i valencianes. Som l’única autonomia que hem duplicat en un any el col•lectiu d’aturats i per cada dos valencians que treballem hi ha un que cobra el subsidi o l’atur, però a més a més un de cada tres valencians que busca un treball no percep cap tipus de prestació. Un sector de l’empresariat valencià fa temps que va denunciant l’excessiva dependència de l’economia valenciana de la construcció i el turisme, oblidant el sector industrial que entre els anys 2006 i 2009 va perdre una tercera part dels seues empleats. El president de les agències de viatges, Vicente Blasco Infante, afirma que “ aquest model basat en la construcció i el consum està acabat i (…) cal fer un esforç en I+D+I” Al llarg de tots aquest anys la política econòmica del Consell s’ha basat en potenciar la concentració de capital en el sector de la construcció, en detriment del sector industrial. Aquest model que tants beneficis ha aportat al PP valencià avui està passant-nos factura. De la mateixa manera que també estem pagant les conseqüències econòmiques de no tindre un corredor mediterrani ferroviari transeuropeu, reclamat fa anys i panys per l’empresariat valencià i per les Cambres de Comerç de València i Barcelona. Aquest eix imprescindible ja podria ser una realitat si la proposta a la UE no l’hagués aturada l’any 2003 el Govern del PP presidit llavors per José Maria Aznaz. Tot, mira que són miserables, per impedir la connexió entre Catalunya i el País Valencià.
Ara el problema és que hi ha molts diners paralitzats en el sector immobiliari, diners que no serveixen per a res. Però a més d’quest esgotament del sector de la construcció hem d’afegir-hi la baixada de turistes estrangers que s’han decantat per altres destins més barats com Turquia i Croàcia.
Fet i fet, el vergonyós model de finançament que PP i PSOE, sense pensar en els veritables interessos dels valencians, van pactar en la reforma del nostre Estatut, el model econòmic del PP centrat en l’especulació urbanística i el turisme, així com el malbaratament dels recursos en fatos i obres de cartó pedra ens han portat a la situació econòmica actual que pateix el País Valencià. Un país que l’any 2000 ocupava el huité lloc de l’estat en PIB per habitant i que nou anys després ens hem situat en la tretzena posició. A més a més, i com manifestà el president de la Confederació Empresarial Valenciana (CEV) José Vicente González, “ bàsicament hem passat de tindre les caixes d’estalvis tercera i quarta amb centres de decisió a la Comunitat Valenciana a no tindre cap centre de decisió”. El cap del Consell, flanquejat per un seriós Jose Luís Olivas, president de Bancaixa, i un exultant i de mirada burleta president de Caja Madrid, Rodrigo Rato, manifestà “ sentir-se molt honrat per l’operació financera, per sentit d’Estat i de nació que suposa una aposta d’aquestes característiques” Els nostre president pensant en els interessos de tots els espanyols, no dels valencians, ha volgut ofrenant noves glòries, ha volgut que els valencians no tinguem una forta caixa d’estalvis que contribuïsca a defensar els nostres interessos i unir el territori.
El més escandalós de tot és que som els tercers de tot l’estat que més aportem a la hisenda comuna. Aquesta és l’herència que a nivell econòmic ens ha deixat el president Camps. Un president que, en un acte de “patriotisme valencià”, va tindre la gosadia de posar en l’Estatut d’Autonomia una clàusula, la clàusula Camps, que ve a dir que totes aquelles competències i millores que aconsegisquen altres autonomies també seran incorporades al nostre estatut, “nosaltres tant com el que més”, va dir en saber que el TC rebujà el recurs que el Consell va posar sobre l’estatut català. A hores d’ara aquesta clàusula ha demostrat ser innòcua, tot fou un brindis al sol i la trista realitat és que la majoria d’estatuts tenen un millor model de finançament que el nostre.
Alcoi ,6 de setembre del 2010
