Hi ha moltes raons per afirmar que les consultes del 13-D van ser un èxit extraordinari, i sobretot que ho van ser tenint en compte justament allò a què s’acullen espanyolistes i botiflers: la baixa participació, del 27%. Per tant, no m’estendré a parlar de l’impecable exemple d’autèntica democràcia que vam oferir els catalans al món sencer, tal com ho va reconèixer la premsa estrangera, i em cenyiré a la qüestió de l’abstenció i del massiu resultat pel Sí, que és el moll de l’os.
Certament, les raons del meu balanç altament positiu ja han estat esgrimides en tot d’articles, però em sento amb l’obligació de participar i aportant, espero, totes les dades claus del perquè del meu optimisme. Disparo, doncs. En primer lloc, recordo als espavilats mofetes que el PSOE català està governant (?) la Generalitat amb només un 15,7 del cens de vot. Només això ja hauria de fer callar de cop les veus alegres espanyolistes. Però continuo. Exigir que unes consultes no vinculants haurien de tenir el mateix nombre de participació que un referèndum vinculant és d’imbècils o bé de cínics. Des de quan tot un Barça omple ni un quart d’entrada del Camp Nou en un partit no oficial? I dic cínics perquè aquells que fan aquesta exigència són els mateixos que s’han girat d’esquena a les consultes. Entre aquests exigents incloc CiU, que hi ha passat de puntetes, i fet i fet Esquerra, que s’hi ha sumat com qui no vol, sense convenciment real, però no per això sense manca de ganes d’esgarrapar vots d’on sigui davant l’ensulsiada que saben que els espera. I és que el seu únic convenciment és que res no canviï per poder continuar vivint de la moma dels càrrecs en la Catalunya actual, és a dir, ben espanyola. Miserables com són, Esquerra s’ha guardat prou que no se li veiés el llautó més del compte després d’haver votat contra el dret a l’autodeterminació al Parlament, entre tantes altres punyalades baixes, no fos cas que no hagués pogut ni enredar el potencial votant babau del partit.
I amb alguna Punt-ual excepció, són cínics els mitjans, ara tan exigents amb els resultats del 13-D, però curiosament tan condescendents amb els pobres resultats de l’oficialíssim i ben espanyol estatutet o les eleccions europees, quan han optat per la sibil·lina estratègia de silenciar les consultes al màxim i aprofitar, quan per força n’han hagut de parlar per no acabar despertant les suspicàcies del populatxo—sobretot passades les consultes, és a dir, un cop avortada la seva difusió—, per tirar-hi terra, atiant el foc de les picabaralles internes o barrejant com qui no vol independentisme amb xenofòbia o violència sobre qüestions identitàries —deia TV3— de la manera més moralment repugnant imaginable. Parlo d’una manera només pròpia del totalitarisme, que és de fet el que, amb subterfugis envernissats de democràcia, estem vivim a casa nostra. És de cínics, doncs, que tant polítics com mitjans menystinguin el resultat d’unes consultes que han deixat abandonades a la mercè de la bona voluntat del poble, que les ha organitzades sense mitjans en el doble sentit: ni periodístics ni econòmics. Aquests dos factors, a ningú honest no se li escapa que són avui dia fonamentals per a l’èxit de qualsevol participació col·lectiva. Cal recordar l’eterna polèmica sobre el finançament dels partits i les milionades que es gasten en propaganda electoral? Cal recordar que les consultes en absolut han comptat amb aquests diners?
I polítics i mitjans són cínics en donar per fet que l’abstenció és sinònim de vot negatiu, quan, encara que fos veritat, i fins i tot en la seva totalitat, l’abstencionista hauria de continuar acatant la majoria resultant del vot, que en aquest cas ha estat un rotund 94% pel Sí. Dit altrament, si l’abstencionista estigués en contra de la independència, hauria votat No en comptes d’abstenir-se; i si l’abstencionista de debò pensa que és millor deixar les coses com estan, hauria també votat No a la consulta, cosa que no s’ha produït. I també són cínics quan ens diuen que no és un referèndum sinó una consulta, cosa que no és més que un eufemisme per dir-nos que la consulta no té cap legitimitat. Es veu que cal recordar a aquests espavilats d’esperit inconscientment —vull creure— feixista que la llei està al servei del poble i no a l’inrevés. Voleu exemple més democràtic que el d’aquestes consultes que, precisament per això, per aquesta demostració de pura legitimitat, han cridat l’atenció del món? Voleu més legitimitat i maduresa que la decisió d’un poble que decideix sense intermediaris què vol ser i on vol anar? Això no té importància? Com és que si no en té els mitjans internacionals se n’han interessat, començant pels espanyols, que no han parat de bramar?
I dos aspectes més que poden semblar menors però que no ho són gens, i que es deriven de tota aquesta exposició. S’ha deixat participar a majors de setze anys i, també per primer cop, als nous immigrants, per tant sense tenir dret a vot en les eleccions oficials. Això significa, com s’ha demostrat, més abstenció i, per tant, la mateixa que també haurien patit unes eleccions oficials, l’abstenció de les quals, com ja he esmentat, i això sense tenir en compte aquest important factor del nou vot abstencionista permès a la consulta, no és substancialment diferent de la que es va produir diumenge. I acabo: quantes meses electorals hi ha pogut haver per població per manca de més mitjans? Un sola! Ha pogut la tieta anar a votar al costat de la fleca de baix de casa, tal com ho fa normalment? Ha rebut tota la població amb dret a vot una papereta recordant-li que el dia 13-D havia d’anar a votar? Ha rebut cap publicitat a la seva bústia? Per la tele? Als diaris? Ha vist gaires cartells pel carrer? No.
La consulta va ser un gran èxit i no cal parlar-ne més perquè el fracàs no va per aquí. El fracàs, ara sí, és dels caps visibles de l’independentisme, que se’l tallen entre ells. I si no hi ha cap, un sol cap i ben unit, de res no serveix un cos exemplar. El cos que ha demostrat tenir la societat civil organitzant aquestes lloables consultes. Sigui com sigui, s’ha aconseguit posar el debat fins ara tabú de la independència sobre la taula i arraconar per primer cop contra les cordes l’eterna ambigüitat i xerrameca enganyosa dels partits polítics, obligant-los a definir-se a partir d’ara o a acabar morint abandonats cada cop més per un poble que per fi desperta. Perquè, per sobre de tota altra consideració, ha quedat clar que l’independentisme no és cosa de quatre. Per això brama el veí.
