L’excusa del joc brut espanyol

No veig per què el joc brut espanyol hauria de tenir cap efecte ni mig sobre els catalans. El joc brut espanyol només té els efectes que el poble català i els seus polítics estan disposats que els afecti. I el més pervers és que, en el cas dels polítics catalans, el joc brut espanyol els és essencial per continuar amb la comèdia autonomista, és a dir per continuar dins de l’Estat espanyol, situació que a ells tan bé els va mentre al poble que el bombin. Els polítics catalans malden perquè Espanya els faci joc brut, un joc brut que necessiten com l’aigua i del qual es deixen contaminar necessàriament perquè res no canviï. I en el cas del poble català la cosa no és gens diferent. Els catalans necessiten el joc brut espanyol per poder tenir motius per continuar queixant-se com infants i distreure’s en la còmoda queixa, perquè mentre es queixen no confronten. Els catalans necessiten el joc brut espanyol perquè per un costat la puerilitat fa que se sentin reconfortats defugint l’autocrítica assenyalant el veí com a culpable dels seus mals, i per l’altre perquè mentre hi hagi suposades dificultats tindran excusa, ni que sigui barata, per no confrontar amb Espanya. Però tranquils, perquè amb joc brut espanyol o sense, amb excusa o sense, quan els catalans no troben pretextos per escaquejar-se de l’acció coratjosa que els dignificaria, se’ls inventen.
 
És divertit sentir dir als catalans collonades com que resistirem perquè, segons diuen, “si ho hem fet al llarg de tres-cents anys, no hi ha motiu per no continuar-ho fent”. I tot com si la televisió i els mitjans de massa no haguessin arribat tot just fa quatre dècades a casa; i tot com si l’enemic no el tinguéssim dins de casa arran sobretot del franquisme i, com acabo d’apuntar, de la ràdio i televisió a cada llar. És divertit sentir dir amb patètica autocondescendència als catalans que “la falta de dignitat catalana no és tant així com un mal genèric de la humanitat a causa de l’alienació hipnòtica de la societat moderna”. Déu n’hi do. I tot com si, tal com bé argumentava Héctor López Bofill fa uns dies en el seu magnífic article a El Punt-Avui titulat Misèries dels catalans,  no fos cert que (cito textualment), “quan de vegades associem amb resignació el caràcter mesell català, la nostra malaptesa en qüestions de poder a les turbulències i als patiments del nostre passat recent, acostumem a ometre que qualsevol dels estats de l’Europa de l’est que van assolir la independència durant els primers noranta del segle XX havien sofert convulsions molt més profundes i molt més persistents en el temps que nosaltres”. Clavat. Evident. És a dir: de la mateixa manera que entre els bolets, com en qualsevol àmbit de la vida, hi ha espècies excel·lents, de mediocres i de pèssimes, hi ha pobles coratjosos i caganers. Afirmar el contrari, ficar tota la humanitat en el mateix sac per justificar-se mesquinament tal com fan els catalans és, a més de mentir o de demostrar una preocupant indigència mental, reaccionar a la defensiva, amb nul·la autocrítica, amb una autocondescèndència letal que no fa més que confirmar el propi infantilisme, mediocritat i covardia. De la mateixa manera, és també lamentable sentir esgrimir l’argument en el sentit contrari per, a través del cofoisme, justificar aquesta mediocritat. I és que no hi ha res tan trist com sentir dir als catalans, en l’esmentada línia de resistència de tres-cents anys, que “Catalunya va ser durant les primeres dècades del segle vint la capital mundial de la revolució anarquista, i que segles abans existien els almogàvers”. En fi. Es veu que els catalans érem almogàvers, suposo que fins al punt d’estar a un pas de deixar-nos d’anomenar catalans per dir-nos això, almogàvers. I tot com si el moment històric d’aleshores fos comparable al d’avui; i tot com si la solidaritat col·lectiva de fa un segle tingués res a veure amb l’individualisme competitiu actual. I tot, en definitiva, com si no hi hagués d’haver catalans que individualment no puguin tenir, ara i abans, el coratge d’un espartà o d’un almogàver mateix. I tot, doncs, com si la part, la petita part, s’hagués d’agafar pel tot com a argument. En fi.
 
Espanya ha fet números i finalment ha vist allò que un nen mongòlic de cinc anys podia tenir clar des del principi: si la mamella catalana s’enfonsa, ells s’enfonsen. Espanya, però, afluixarà amb Catalunya sense que hi hagi calaix per afluixar. Espanya, doncs, no afluixarà. En qualsevol cas, seran les engrunes de les engrunes que queden. I “afluixaran” tranquil·lament, sense sentir ferit el seu fals orgull d’acomplexats, per més que brami la ultradreta espanyola contra el govern actual ultradretà espanyol. Ho faran còmodament perquè còmodament acceptarà CiU les engrunes, aquell mínim gest que fa temps que espera dels espanyols per tenir el pretext per no tirar cap a la independència. El problema d’ara és que aquest gest no és ni peix al cove, sinó les engrunes de les engrunes i agafades de terra, perquè ni cove no queda.
 
Ara els catalans es dediquen a eliminar estructures d’estat com les corresponsalies de Catalunya Nord o Pirineus, suposo que per crear noves estructures d’estat, ni que sigui d’existència ignota. Ara, un cop cremat el pobre Mas pel propi poble català que li va negar el vot, el poder de joguina català es dedica a acomiadar personal de l’ACN, suposo que per crear un estat propi. Ara els catalans es dediquen a parlar de consulta com la nova il·lusió, però s’estalvien preguntar-se i per tant preguntar què es farà després en cas que la consulta surti positiva per a l’independentisme. Bé, jo en tinc la resposta: s’inventaran un nou invent en forma de pastanaga per estar un parell d’anys més entretinguts.
 
Au, va, no perdem més el temps i llegim el blog més assenyat i amb diferència del Directe, el beatlemaníac Magical Mistery Club. No me'l perdo mai. Allà hi trobareu noblesa, voluntat del blogaire, alegria, sensibilitat, sentit, elevació, sublimitat en la proposta. Trobo magistral introduir els Beatles en un digital polític català. Tota una lliçó. Ah, els Beatles, el millor que ha parit la humanitat des de Bach. Ah, els Beatles! La meva salvació vital. La meva obsessió de joventut. Tota la meva col·lecció ingent de vinils comprats en la meva adolescència, al carrer Tallers de Barcelona la majoria, als vuitanta. Hi ha gaire res millor a la vida que escoltar per exemple Revolver  o Abbey Road? S’ha parit res millor que el tema Golden slumbers? Dediquem-nos als Beatles, si us plau, escolteu entre tants altres treballs seus, el Ram o el Band on the run del gran McCartney, i deixem-nos de pèrdues de temps, de misèries estèrils catalanetes. Sempre és més tolerable veure com se’ns enfonsa sota els peus el Titànic escoltant aquesta enorme música que fer esment a les imbecil·litats que etziben dia rere dia la gran majoria de catalans. Us ho asseguro.
 
Ricard Biel