Seguint el fil, de l’orient mitjà, no el podríem entendre sense Israel.
La seva independència el 1948, canvià d’arrel la realitat i l’evolució de tota l’àrea per sempre.
Aquell mateix, es va produir la que els Palestins coneixen com a “Naqba”. Aquesta no es res mes que la l’èxode de milers de Palestins en el moment del naixement de l’estat d’Israel de les fronteres que va tenir fins al 1967. Marxaren per la por a que es repetís amb el conjunt de palestins el que va passar a Deir Yassim i Jaffa.
Aquests èxode, va desembocar al Liban, Cisjordania, i Jordània. Fins al punt de modificar les poblacions autòctones.
La segona part important per entendre algunes de les pors i pactes a tota l’àrea la trobem el 1967. Fou la unió dels països àrabs en un atac conjunt contra Israel, que acaba amb sis dies i Israel amb un espectacular èxit militar .
Aquest èxit que posava les fronteres actuals d’Israel mes els alts del Golan (Síria ) i el Sinaí (egipte ) l’anexió de la franja de Gaza i tota Cisjordània, amb Jerusalem com a perla de la conquesta.
La tercera guerra de 1973 (la del Yom Kippur) Egipte i Siria tornaren a entrar en guerra amb Israel. Israel tornà a guanyar.
Aquest fet posa definitivament Israel com a actor vàlid a orient mitjà.
El primer estat àrab que reconeixia Israel, fou Egipte. La zona del Sinaí fou tornada a Egipte després dels acords de pau . L’àrea però havia de quedar desmilitaritzada . ( això permetia un control cert control sobre el canal de Suez).
Moltes de les dictadures , moviments polítics , aliances , traïcions i problemàtiques polítiques de tota la zona deriven d’aquestes guerres.
La posició de força d’Israel va justificar-ho tot en els anys posteriors al 73.
Jordània , Egipte , Aràbia Saudí , Siria esdevindrien dictadures en diferents cares . Dictadures presidenciables de caire militar com Egipte. Amb monarquies absolutes com Jordània, o governs permanentment en emergència com al Liban.
Des d’aquell moment els estat units d’amèrica, que havien escollit com a aliats ferms, Israel des del principi, van comprar literalment, totes les dictadures possibles . Creant un teixit corrupte incapaç de fer res, malgrat el petroli, a tots els països de la zona.
Així serien sota tutela de dictadures Argèlia, Tuníssia, Egipte, Aràbia Saudí , Jordània, totes les monarquies del golf Pèrsic , i el Líban. Això no vol dir que Líbia no estigues sota una altre dictadura, Siria, Iran, Irak. Però aquestes neixen amb un altre actor dins de la guerra freda on la URSS els hi donava suport fins a mitjans dels 80. Només per no tenir un actor hegemònic com els Eua a Orient mitjà.
Després de la caiguda de la URSS es produeix a tota l’àrea un renaixement de l’Islamisme com a solució als mals polítics. Aquest arreu ha actuat depenent si eren xiites sota les ordres d’Iran i si eren sunnites sota la mà dels germans musulmans.
I perquè tant interès a la zona? em de tenir en compte que els dos primers llocs clau del món pel departament d’estat nord americà són: el canal de Suez i els pous de petroli d’Aràbia.
Les conseqüències però han sigut igual amb independència de la guerra freda i els suports externs.
La política de totes aquestes dictadures ha sigut la mateixa corrupció i clientelisme polític.
Només van mirar durant anys per ells i les seves dictadures , ni justícia, ni sanitat, ni educació ,res, de res, de res.
Una altre conseqüència, fins avui, fou fixar com a refugiats permanents els Palestins de la Naqba. Així Jordània, avui en dia, la meitat de la seva població és Palestina. Al Líban , els famosos camps de refugiats de shabra i shatila ha fet del sud del Líban una majoria Palestina.
Així tenim un bon quadre per anar desllorigant la troca d’orient mitjà.
