L’estranya exposició del Dr. Vinyes i Mr. Pisarello

En el meu darrer article ja vaig avisar que la fallida exposició Franco, Victòria, República. Impunitat i Espai Urbà, seria una font de problemes per a l’Ajuntament i que acabaria oferint una imatge lamentable de Barcelona. La previsió s’ha complert amb escreix: tal i com estava concebuda, ha durat just cinc dies.
El més grotesc de tot plegat és que, a banda dels aldarulls continuats i la destrossa de l’estàtua eqüestre del dictador, el Born CC quedarà per sempre més vinculat al record d’aquesta polèmica (i breu) mostra d’estatuària feixista al carrer.
Sigui dit d’entrada que s’hagués evitat tota aquesta vergonyant picabaralla política i mediàtica, si aquestes escultures s’haguessin exhibit en un lloc més apropiat. És a dir, en un recinte museístic que n’hagués millorat la contextualització i garantit la conservació. O, si més no, en un espai més adient i vinculat a les obres com per exemple el castell de Montjuïc.
En l’exposició 300 Onzes de setembre (1714-2014) que es va fer al MHC ja es va exhibir un bust del general Franco i no va patir cap desperfecte. El més lamentable és que la mostra, si hagués estat ben pensada, podria haver explicat aspectes prou interessants i que haguessin mostrat com la brutal dictadura franquista no només va arrasar el país en tots els aspectes sinó que també va corrompre l’ànima de molta gent.
Es podria relatar com un escultor catalanista com Frederic Marès, que va fer el monument a Francesc Layret i concursà per fer l’estàtua de la República pel monument a Pi i Margall, i que durant la Guerra Civil es va posar a les ordres de la Generalitat per salvaguardar el patrimoni cultural català, va acabar col·laborant amb el nou règim dictatorial fins esdevenir un dels seus artistes de referència.
O bé el cas de Josep Viladomat -germà de Joan Viladomat, compositor de la cèlebre sardana republicana– un republicà compromès que va guanyar el concurs de l’estàtua de la República al qual ens hem referit suara. Retornat després de força anys d’exili, Viladomat acabà acceptant l’encàrrec de l’alcalde Porcioles de fer el Franco a cavall després que la guàrdia civil li fes la vida impossible, confiscant-li el cotxe i altres pertinences, i amenaçant-lo de ser jutjat per contraban.
Darrera cadascuna d’aquestes estàtues hi havia una història humana, amb els seus clarobscurs, els seus drames íntims i les misèries fruit d’una època terrible, i que el poc encert amb que s’ha fet la mostra ha desdibuixat absolutament.
La conclusió és que el fiasco d’aquesta exposició té pares reconeguts: Ricard Vinyes, Manel Risques i Gerardo Pisarello. Ara és l’hora que assumeixen les màximes responsabilitats, si volen salvar la poca credibilitat que li queda al decadent equip municipal de BeC-PSC.
En el seu article Franco i el menys comú dels sentits, el regidor republicà Alfred Bosch ha fet una encertat retrat de la política que practiquen els comuns: “En lloc d’agafar el toro per les banyes, es tendeix a buscar el refugi de la consigna i l’impacte públic. Massa pancarta i massa piulada per tan poca feina.” Després d’un any i escaig d’Ada Colau a l’alcaldia ja es veu que el seu projecte de ciutat no dóna més de sí. El seu govern ha estat sent fins ara un còctel explosiu d’inconsistència, prepotència, incompetència i agitprop de curta volada. I el pitjor és que no som ni a l’equador del mandat… Pobra Barcelona!