A la Catalunya dels anys 30, els governs d’Esquerra Republicana de Catalunya van intentar implementar polítiques econòmiques amb semblances força significatives al New Deal: increments salarials, augment de la despesa pública (especialment pel que fa a la construcció d’equipaments escolars), defensa dels drets de sindicació (malgrat els enfrontaments amb la FAI), protecció dels interessos de la pagesia (llei de Contractes de Conreu). Els paral•lelismes, però, no van gaire més enllà. De fet, durant la Guerra Civil espanyola, Roosevelt negarà el seu ajut a la causa republicana. I, malgrat que –en bona mesura– els excessos revolucionaris justifiquen la seva decisió, també és cert que –conjuntament amb tanta altra gent– carrega amb part de la responsabilitat del triomf del feixisme, contra el qual, poc després, encapçalarà una lluita a escala planetària. Com tantes altres vegades, el tempo històric de Catalunya i del món han bategat en la mateixa direcció, però a ritmes descompassats.
En ocasions, els estels de la bandera nord-americana han estat un símbol d’esperança en la llibertat, que, malauradament –com és prou conegut– no sempre s’ha concretat. Sense anar pas gaire lluny, podem recordar que les barres i les estrelles dels Estats Units van servir de model als independentistes cubans; i aquests, al mateix temps, van inspirar l’estelada independentista dels catalans. Tant és així que ambdues contenen un estel de cinc puntes emmarcat en un triangle equilàter.
En la seva lluita per la independència, Cuba havia rebut mostres de simpatia i suport d’amplis sectors de la societat catalana. Fins al punt que allò que per als espanyols és el Desastre del 98, per als cubans suposa la fi del jou espanyol; i, per als catalans, esdevé un dels fars que il•luminen el camí cap a la llibertat. I, de fet, el “separatisme” català trobarà un dels seus principals caldos de cultiu en la nombrosa comunitat catalana de l’illa caribenya. Així, per exemple, quan el 1901 el cònsol espanyol exigeix a les autoritats cubanes la retirada de la senyera del Casal Català de Santiago de Cuba, la comunitat catalana opta per un catalanisme més decididament sobiranista que qualsevol dels seus referents polítics a Catalunya. I, en aquest sentit, no podem oblidar que el 1911, en veure les pressions que el cos diplomàtic espanyol continuava exercint davant del govern cubà contra els catalans de l’illa, un dels líders de la independència cubana, Manuel Sanguily va aclarir que “Cuba no se había rebelado y hecho libre de España, ni quedado en paz con ésta, para convertirse en instrumento ridículo de coacciones y persecuciones contra naturales de un pueblo que en uso de su perfectísimo derecho y albedrío reclamaba pacíficamente el mínimum de libertades que Cuba se vio obligada a exigir al estado español por medio de las armas”. I, en aquest context, el 1928, amb motiu de la seva visita a l’illa, Francesc Macià i Ventura Gassol reben una acollida triomfal en la seva gira mundial per recaptar armes, diners i suports morals per alliberar Catalunya.
Publicat a l’Avui el 30 de gener del 2008
