L’Estat per a què

Un cop el centredreta nacional sembla haver encarrilat definitivament la via de l’estat propi després del tsunami de l’11 de setembre –no abans– i Mas ha sabut pujar a fer surf a la seva cresta, cal pensar en quin és el millor servei que pot fer al país i a la seva gent l’esquerra nacional. Perquè ara tothom s’ha de ressituar. L’unionisme de tradició autoritària accentua el discurs espanyolista. L’unionisme democràtic que ara mana al PSC mou lleugerament la cintura per considerar un dret a decidir descafeïnat, mentre fan bandera retòrica antiretallades sobre la qual no tenen gaire credibilitat. Les apostes que prioritzaven només l’acceleració del procés independentista, ara mateix, estan descol·locades. En la mesura que l’única finalitat és la independència sense programa de govern, i aquesta s’acosta, els qui ho propugnen deixen de ser útils a la societat.

Queda, doncs, el paper de l’esquerra nacional –ERC–, que arrossega a l’esquena quatre grans tasques històriques: portar la República i el primer autogovern l’any 31; mantenir la legitimitat i legalitat de la Generalitat en l’exili i protagonitzar l’únic acte de ruptura simbòlica amb el franquisme de la Transició; apalancar i consolidar el primer govern autònom de la mà de Jordi Pujol; afavorir l’alternança política i donar l’oportunitat al federalisme democràtic d’assajar una reforma legal cap a l’estat federat amb l’Estatut del 2005. I ara, un cop demostrat que les dues vies anteriors amb CiU i el PSC estan esgotades, empènyer el país cap a l’exercici de l’autodeterminació. En aquest moment quan l’opinió pública consultada i la mobilitzada ja demostren haver assolit aquest objectiu. Un cop aquest fet està provocant canvis copernicans cap al sobiranisme, a voltes a desgrat seu, en les direccions dels partits del sí a l’estatut retallat: CiU, IC i PSC. Ara la tasca de l’esquerra nacional és definir per a què farem servir l’estat pel qual hem lluitat i com ja des d’ara aplicarem a les nostres formes de governar la democràcia, la sobirania i la prioritat social. Perquè la gent de l’esquerra nacional no lluita per un estat on l’ultraliberalisme, un cop superada la dependència espanyola, continuï imposant un país de peatge amb els pesos desorbitats de la sanitat, ensenyament i serveis privats enfront dels de titularitat pública; no lluita per un estat on una oligarquia d’uns centenars de famílies controli les finances i l’economia especulativa; no lluita per un estat on hi continuïn cabent la corrupció i l’opacitat en les relacions partits, empreses concessionàries; lluita per un estat radicalment democràtic on les consultes directes als ciutadans siguin obligatòries en cada cicle electoral; un estat que sigui exemple de desburocratització i agilitat i que aposti per l’economia sostenible i frugal: no dependència energètica ni alimentària; emprenedors privats o cooperatius al servei d’un canvi de model productiu dels més avançats del món. Un país on la cultura, el turisme, l’artesania, les produccions agrícoles amb DO siguin la marca de presentació internacional. Aquest és l’estat que vol l’esquerra nacional. No és pas el mateix que el que vol i de fet practica el centredreta nacional.

Els republicans ara mateix només poden presentar-se com a garantia que el procés no s’aturarà, però sobretot que estan a punt per ser l’alternativa de govern i lideratge cap a una Catalunya lliure, sí. Però socialment justa, radicalment democràtica i on l’ascensor social permeti per mèrits i oportunitats als de baix arribar a dalt. D’altres no volen aquesta Catalunya lliure.