Aquesta setmana el G20, en un etern dia de la marmota, discuteix sobre l’impuls de la demanda sol·licitada pels BRICS i l’austeritat i l’endeutament dels europeus i nord-americans.
Després que fa cinc anys, Sarkozy i Obama anunciessin la necessitat de reformar el capitalisme encara estant donant voltes a com rebaixar l’evasió fiscal. S’estén una gran decepció i pessimisme per la manca de lideratge dels estadistes mundials reunits. Es tracta de una reunió on Rajoy ha anat a vendre que rep el suficient, el 4,5, per part de les potències perquè aplica més malament que bé, les seves receptes més inútils.
A l’inici de la crisi molts veiérem una esperança en la voluntat de controlar els fluxos monetaris internacionals, veritable font dels problemes de tresoreria dels estats del benestar, en la promesa de la lluita contra els oligopolis i el blanqueig de diners internacional; i amb una aposta clara per una economia verda i relocalitzada, la única que pot posar fi als capítols d’especulació sobre les matèries primeres i redistribuir el treball arreu del món, començant per Europa, que falta li fa. Per què aquelles engrescadores promeses, fetes fins i tot des de la dreta reformista, han quedat en res?
La percepció és que els poders econòmics globals tenen un teixit d’interessos indestriable amb les cúpules dels grans estats i dels organismes supraestatals com la UE i acaben imposant aquests interessos conservadors i continuistes a favor d’un capitalisme de casino i espoliador, per davant de qualsevol consideració reformista.
Això, acompanyat de la desinformació que predomina en massa poblacions, fins i tot, dels països més desenvolupats propicia un cert consens social, fàcil d’aconseguir, sobre que aquí no passa res, serà una crisi més i en sortirem com sempre, fent el de sempre. Suïcides!
Quan l’Estat, fins i tot en règims formalment democràtics, es mostra tant feble i còmplice davant dels forts, i tant fort davant dels febles, el paper arbitral i redistribuidor que se li adjudica a les societats avançades, es destrueix. L’Estat apareix al servei d’interessos, molt cops inconfessables, d’unes minories.
I una mostra la tenim ben a prop. Aquests darrers mesos s’han anat coneixent diverses actuacions de l’Estat espanyol que l’acosten més a un instrument mafiós que a un organisme neutre i democràtic. Hem conegut un informe sobre el tracte de favor d’Hisenda a les grans empreses, de manera que només les pimes són les més perjudicades pel rigor fiscal.
Ja fa temps que es coneix l’asimètrica actuació de les inspeccions d’Hisenda per territori i sectors, amb un zel dictatorial als territoris productius com Catalunya i un passotisme significatiu en zones com Madrid o les àrees subsidiades de l’Estat.
M’informen que, darrerament, la política d’Hisenda encara esdevé més sectària quan, en relació a l’empresa catalana, s’ha rebut l’ordre d’aixecar el peu del coll temporalment, i augmentar la permissivitat; a canvi de concentrar-se en l’empresariat clarament afí a postulats sobiranistes. Són les paraules textuals pronunciades en diverses inspeccions d’Hisenda a empreses d’un cert volum de Catalunya, a les que he tingut accés.
Ja no només l’Estat discrimina territoris, sinó que Hisenda ho fa per filiació política. Res d’estrany, doncs, quan arran del vodevilesc cas Camargate, transcendeix que la policia ha fet arribar a Método 3 que evitin fer res que perjudiqui Sánchez Camacho. La policia al servei d’un partit polític.
En aquest abús político-policial i sectari podríem trobar les claus de la certa marxa enrere d’alguns entorns convergents en el procés sobiranista aquesta setmana? Tots els pseudoprogres i antisobiranistes que immediatament aplaudiran, se’ls pot plantejar: aquesta és la metodologia que aproveu per frenar la voluntat democràtica dels ciutadans, la de les clavegueres i la d’un Estat mafiós? Voleu assolir aquesta merda d’Estat on manen els grans poders econòmics transnacionals, els oligopolis nascuts sota les faldilles de l’Estat, els de la Llotja del Bernabéu, i els aparells de l’Estat al servei només d’uns territoris i d’uns partits?
Algú que cregui en la democràcia i en la lliure economia de mercat, creu que són compatibles aquestes formes de malgovern amb la llibertat de persones i de comerç, que són les úniques que garanteixen la prosperitat com demostren els països petits nòrdics? Països amb fronteres que no tenen més de cent anys i que són capaços de reaccionar àgilment als reptes de la globalització amb cohesió social, democràcia i economies tecnològiques orientades a la sostenibiliat? http://www.economiadigital.es/cat/notices/2013/09/l_estat_mafios_45827.php
