El passat 16 de juny, en l’informe anual sobre finances públiques, la Comissió Europea demanava que els estats acceleressin la “consolidació pressupostària”, retallant la despesa i evitant -tant com fos possible- increments d’impostos “sobre la producció, els beneficis o el treball”, que deterioressin la competitivitat, atès que això tendiria a provocar “tensions inflacionistes, tipus d’interès real relativament alts i un baix creixement nominal del PIB”. I, en aquest sentit, tornava a situar Espanya entre els països de la UE amb major risc fiscal i macrofinancer. Tant pels possibles problemes per refinançar el deute, com pel dèficit per compte corrent, el crèdit al sector privat, la competitivitat o el pes de la construcció.
Des d’aquesta perspectiva, destaca que, entre 1995 i 2007, la càrrega fiscal total a l’Estat espanyol va augmentar del 32,75% al 37% del PIB. Fonamentalment, gràcies als impostos indirectes i a l’impost de societats, a causa de l’increment de la demanda interna i de la bombolla financera i immobiliària. Fins al punt que “el 75% de l’increment dels ingressos fiscals entre 1995 i 2006 era de natura temporal” i, per tant, l’esclat de la bombolla ha provocat “una reducció permanent de les elasticitats fiscals”. En altres paraules, Espanya no ha avaluat correctament la seva posició fiscal, perquè ha “sobreestimat els seus ingressos estructurals” i “no ha tingut en compte” el caràcter transitori de l’increment d’aquests ingressos.
A més, segons la mateixa Comissió Europea, alguns dels principals responsables d’aquesta bombolla financera i immobiliària dels darrers 15 anys han estat els successius governs espanyols del PP i del PSOE, que han estimulat “l’endeutament de les famílies”, mitjançant les deduccions per compra d’habitatges, “en detriment d’altres inversions alternatives” i “del lloguer”.
En aquesta mateixa línia, segons el Financial Times del mateix 16 de juny, el sector privat espanyol es va endeutar “massa” durant el ‘boom’, fonamentalment per a finançar la construcció d’habitatges en lloc de fer inversions productives. Tant és així que la situació espanyola resulta del tot “inusual” en comparació amb la resta de països d’Europa, perquè el deute del sector privat ja representa el 178% del PIB i perquè “hi ha una gran quantitat de deute de mala qualitat, tant en el sector empresarial com en el bancari”. I, per tant, no és estrany que les sospites se centrin en el sector privat i que “les empreses tinguin problemes per atreure capital”.
Per tot plegat, el Govern espanyol ha de forçar les entitats financeres a revelar les seves pèrdues. I afegeix que “deixar caure algunes caixes no hauria de causar un pànic sistèmic” i que “tan aviat com sigui possible cal separar les ovelles de les cabres”.
En definitiva, malgrat que el Govern espanyol insisteix a negar els rumors sobre la possibilitat que la Unió Europea estigui preparant un pla de rescat per a l’economia espanyola, el Financial Times destacava que els inversors continuen sent “cautelosos” amb el deute públic espanyol i continuen augmentant els interessos que ha de pagar l’estat per la col·locació d’aquest deute. Just en el moment que el Govern espanyol necessita trobar 16.200 milions d’euros abans de finals de juliol… Zapatero hauria de fer el favor de prendre mesures valentes, com Merkel ha fet a Alemanya. Per exemple, podria retallar severament el pressupost militar.
L’Estat espanyol s’asfixia (I)
