En un article titulat De desagraïts… l’infern n’és ple (Avui, 31/10/2008) explicàvem: “En els darrers 22 anys, l’Estat espanyol ha viscut en gran mesura del dèficit fiscal català i dels fons europeus. Aproximadament, en xifres constants, es tracta de més de 12.000 milions d’euros anuals (que han pagat entre 6 i 7,5 milions de catalans, en funció de si ens situem a l’inici o al final del període), i d’uns 6.000 milions d’euros l’any (que han pagat entre 60 i 80 milions d’alemanys, una variació que s’explica fonamentalment per la unificació d’Alemanya). Aquestes xifres equivalen a més de 2 i a 1 bilió de pessetes, respectivament, és a dir, a un 3% del PIB espanyol anual al llarg d’aquest període”.
Històricament, l’estat espanyol ha viscut per sobre de les seves possibilitats. I, cada vegada que estira mes el braç que la màniga, acostuma a fer-ho pagar als altres. Molt especialment, als seus territoris perifèrics. I, a cada bogada, acostuma a perdre-hi un llençol. Així, les ruptures de caixa de Felip II van estimular la llarguíssima revolta flamenca (1568), que 80 anys després va acabar amb la independència d’Holanda; la necessitat de finançar la “Unión de Armas” del comte-duc d’Olivares va provocar les revolucions catalana i portuguesa de 1640; les excessives despeses de l’absolutisme borbònic espanyol van corcar l’estructura d’un estat que es van ensulsiar davant l’entrada dels seus aliats napoleònics (1808); mentre que l’intent desesperat de restaurar la hisenda pública després de la Guerra del francès va impulsar les independències de gairebé tot l’imperi colonial a Amèrica; i quelcom similar va acabar passant, al final del s.XIX amb Cuba, Puerto Rico i Filipines…
Actualment, al principi del s.XXI, l’estat espanyol torna a viure per sobre de les seves possibilitats. I, malgrat els recursos ingents que espolia als Països Catalans i la generositat de les ajudes europees durant les dues darreres dècades, els números no surten de cap manera. De fet, el dèficit públic espanyol resulta insostenible. En concret, l’any passat, el forat va ser de 44.260 milions d’euros. A més, probablement, aquest exercici encara serà superior. I l’any que ve no serà pas gaire millor, atès que les despeses previstes són de més de 185.000 milions d’euros.
En altres paraules, entre el 15-20% del pressupost es finança amb deute públic. I, ara que les ajudes europees s’acaben, els recursos només poden sortir dels Països Catalans. L’ofensiva del nacionalisme estatalista espanyol serà desmesurada. Espanya repeteix incessantment el mateix model des del s.XVI. Esperem que la nostra resposta estigui a l’alçada de la dels holandesos o de la dels cubans.
Article publicat a l’Avui del 04/10/2009
