Em referesc tant a càrrecs polítics elegits, com a l’acompanyament de tota aquesta maquinària política que suposen els digitats i els col·locats. Les persones aforades són les que gaudeixen d’una jurisdicció privilegiada, a vegades no poden esser empresonades i d’altres, no poden esser jutjades pels tribunals ordinaris. Tota una elit que s’escapa de les normes democràtiques de qualsevol territori. Aquests polítics que han tengut les tisores com a instrument principal des de fa sis o set anys, demostren la seva incapacitat, quan després de guanyar un bon sou, tenir dietes per qualsevol cosa que facin, i el futur assegurat, a més a més, han de tenir un grapat de persones al seu servei, que no han estat seleccionades pels seus mèrits, sinó que han estat digitades pel seu parentiu, per la seva amistat o per les seves idees. La ferida està ben infectada i no sé si hi ha ningú que la vulgui curar.
Ah, i a la Unió Europea no estan gens contents que l’Estat espanyol lideri aquest campionat. Contínuament li demanen que redueixi el nombre de càrrecs, que guanyar aquesta competició no servirà per adquirir més honors. Són tants els col·locats, que és la principal raó perquè els partits de sempre, no vulguin abandonar el poder. Quan prometen millorar l’economia i la governació de l’Estat, en realitat pensen que han de continuar atenent la menjadora dels seus acòlits, que són molt abundants i que garanteixen milions de vots. Esser el número 1 a Europa suposa que hi hagi entre 400 i 500.000 càrrecs públics. Els polítics contractats com a càrrecs de confiança superen els 40.000. Una xifra multimilionària per mantenir tanta gent que suposadament hauria de resoldre els problemes del poble i que sembla que només serveixin per resoldre els seus.
Els càrrecs polítics a les empreses públiques o de participació estatal són al voltant de 140.000, i els polítics jubilats que cobren pensions pel fet d’haver estat polítics, són uns 1.600. Càrrecs de designació directa a l’ensenyament i a la sanitat, són al voltant dels 20.000. I com a exemple de llocs més concrets, tenim el cas de l’Institut Cervantes amb més de 80 i els que s’ocupen de la Casa Reial, al voltant de 130. Però s’ha de tenir en compte que a tots aquests càrrecs públics els assisteixen altres persones, que multipliquen aquestes xifres, i que bàsicament són funcionaris públics, i altres persones que tenen la professió requerida. S’ha de tenir en compte que el segon estat amb més càrrecs polítics és l’Estat italià, que en té més o menys la meitat que l’espanyol. Una xifra semblant a la que tenen els francesos. I l’Estat alemany en té una quarta part que el campió. Si s’haguessin dedicat a retallar càrrecs polítics no haurien hagut de fer-ho ni a la sanitat ni a l’ensenyament. Però havien de mantenir la seva màquina de fer vots, perquè si no fos així no s’explicaria que el partit que té més corruptes per kilòmetre quadrat fos sempre el partit més votat.
L’aforament és una altra de les vergonyes d’un estat que no acaba d’aplicar una democràcia real. El fet vergonyós de mantenir aforada l’exbatlessa de València, Rita Barberà, és un altre cas vergonyant d’allò que significa una jurisdicció privilegiada per evitar la imputació, mentre no s’hagin superat els problemes als tribunals ordinaris. Va ser el cas de Jaume Matas, i ara ho és de la nova senadora del Partit Popular, que té imputats quasi tots els regidors que varen dirigir l’Ajuntament durant massa anys.
La “xampions”, la guanya també l’Estat espanyol i no hi ha cas. Sembla l’aforament d’una dictadura. 10.000 són els aforats entre fiscals, jutges, diputats estatals i autonòmics, senadors, alts càrrecs de l’Administració, el Govern central, el rei, la reina, etc. La comparació amb els països europeus més coneguts també és denigrant. A Itàlia i a Portugal només està aforat el president de la República; a França, el president de la República, el primer ministre i el seu Govern; a Alemanya, al Regne Unit i als Estats Units no hi ha ni una sola persona aforada. Fins i tot els reis europeus que abdiquen perden la protecció judicial; aquí s’ha creat un fur especial per a don Joan Carles i dona Sofia. Tots aquests que hem nomenat són els que han ajudat a augmentar la crisi que patia el poble, mentre ells ni se n’adonaven.
