El Govern espanyol ha anunciat que reduirà dues partides pressupostàries essencials de l’Estat del Benestar, les de sanitat i educació, en 10.000 milions d’euros. Com que són competències autonòmiques, i com que l’Estat espanyol no hi ha manera que entengui que cal suprimir ministeris sense competències (Sanitat, Educació, Cultura, Agricultura i la secretaria d’Estat d’Habitatge) , és de preveure que faci recaure el pes de la retallada al damunt de les autonomies. Aquesta escapçada del pressupost s’afegirà no només a la severa reducció que ha aplicat el Govern de Catalunya en sanitat, sinó que també als 1.200 milions de dèficit fiscal suplementari per l’augment de l’IRPF; a la reducció de les inversions estatals a Catalunya en un 45% (d’acord amb els Pressupostos Generals de l’Estat enguany, rebrem un 11% del total d’inversions estatals territorialitzables, malgrat que Catalunya representa gairebé el 19% del PIB); o al no reconeixement del deute estatuari de la Disposició Addicional Tercera (i, per tant, ni dels 759 milions d’euros del 2008 ni dels 219 del 2009). Tot això a banda dels compromisos pendents en infraestructures, que sumen prop de 10.000 milions d’euros.
Mentrestant, el Govern espanyol, dels 37.000 milions d’euros que ha anunciat que retallarà, n’assumirà com a màxim 9.000. La resta aniran a càrrec de més impostos i taxes a ciutadans i empreses (uns 13.400 milions) i 5.000 són transferències a les comunitats autònomes que deixarà de fer. Per tant, el Govern espanyol, ni pensa aturar la construcció de la xarxa faraònica i totalment improductiva del TGV per tot l’Estat, ni té previst suprimir els ministeris sense competències ni tampoc pretén reduir dràsticament el pressupost de Defensa.
El Govern espanyol, en resum, no ha entès dues coses fonamentals. La primera és que, tal com ha demostrat avui el mercat de creditors internacionals -que, després de l’anunci de més retallades, ha fet créixer encara més la prima de risc-, més austeritat fiscal no significa més confiança en l’economia. Al contrari, a hores d’ara comença a ser evident que més retallades pot significar més desconfiança i, sobretot, si s’escapcen les partides de despesa d’inversió i productiva en comptes de la despesa corrent, com a ha fet el Govern espanyol. El cas de Grècia és ben clar. Els creditors han percebut que més austeritat significava més desacceleració econòmica. Més impostos i menys despesa pública comporta a hores d’ara menys activitat econòmica, que acaba generant menys impostos pagats i, per tant, més dèficit i menys capacitat de retornar el deute públic. Com em va dir el comissari Almunia, el camí entre l’austeritat i el creixement és molt estret. ‘Potser massa estret’, em va comentar.
I la segona qüestió fonamental que el Govern espanyol no ha entès és que no pot finançar la seva ambició política espoliant determinats territoris sistemàticament. De fet, l’espoli fiscal és una constant històrica de l’Estat espanyol. El 2009, a l’article ‘L’Estat espanyol s’asfixia’, vaig advertir el següent:
‘Històricament, l’Estat espanyol ha viscut per sobre de les seves possibilitats. I, cada vegada que estira més el braç que la màniga, acostuma a fer-ho pagar als altres. Molt especialment, als seus territoris perifèrics. I, a cada bugada, acostuma a perdre-hi un llençol. Així, les ruptures de caixa de Felip II van estimular la llarguíssima revolta flamenca (1568), que 80 anys després va acabar amb la independència d’Holanda; la necessitat de finançar la “Unión de Armas” del comte-duc d’Olivares va provocar les revolucions catalana i portuguesa de 1640; les excessives despeses de l’absolutisme borbònic espanyol van corcar l’estructura d’un estat que es va ensulsiar davant l’entrada dels seus aliats napoleònics (1808); mentre que l’intent desesperat de restaurar la hisenda pública després de la guerra del Francès va impulsar les independències de gairebé tot l’imperi colonial a l’Amèrica; i quelcom similar va acabar passant, al final del segle XIX amb Cuba, Puerto Rico i Filipines…
Actualment, al principi del segle XXI, l’Estat espanyol torna a viure per sobre de les seves possibilitats. I, malgrat els recursos ingents que espolia als Països Catalans i la generositat de les ajudes europees durant les dues darreres dècades, els números no surten de cap manera. De fet, el dèficit públic espanyol resulta insostenible. En concret, l’any passat, el forat va ser de 44.260 milions d’euros. A més, probablement, aquest exercici encara serà superior. I l’any que ve no serà pas gaire millor, atès que les despeses previstes són de més de 185.000 milions d’euros.
En altres paraules, entre el 15-20% del pressupost es finança amb deute públic. I, ara que les ajudes europees s’acaben, els recursos només poden sortir dels Països Catalans. L’ofensiva del nacionalisme estatalista espanyol serà desmesurada. Espanya repeteix incessantment el mateix model des del segle XVI. Esperem que la nostra resposta estigui a l’alçada de la dels holandesos o de la dels cubans.’.
Doncs bé, em sembla que la temença que l’Estat espanyol ens faci pagar als catalans –encara més- la seva gestió econòmica desastrosa, s’està complint. Només puc fer que animar tots els catalans a persuadir-se –i a persuadir els altres ciutadans- que necessitem, com mai, la independència.
Articles relacionats:
Espanya és inviable (4)
Espanya és inviable (3)
Espanya és inviable (2)
Espanya és inviable
L’Estat espanyol s’asfixia (2)
L’Estat espanyol s’asfixia
