Aquesta és la conclusió a què he arribat després de molt de reflexionar i de rebre diferents tipus d’informació. És clar, si he rebut informació inadequada, la meva conclusió podria no ser encertada. De part de la informació rebuda en parlaré en algun altre article. En primer lloc, analitzem uns quants pilars de l’estat del benestar: poder accedir a una educació gratuïta i de qualitat, en tots els nivells obligatoris i no obligatoris; tenir accés a una sanitat pública avançada i gratuïta en el moment en què es necessita; rebre una paga justa a la jubilació segons la cotització feta, després d’haver dedicat els millors anys de la vida al treball; tenir la possibilitat que aquests descans sigui el màxim de llarg possible, és a dir, accedir a la jubilació abans de caure retut per les malalties; gaudir d’una feina segura i tranquil•la per poder dur endavant els plans de vida; obtenir una recompensa suficient si l’empresa es veu obligada a acomiadar-te, perquè no et quedis penjat en tota la teva planificació; obtenir una ajuda temporal i formació si una persona es queda durant una temporada sense feina, etc.
Si tots aquests aspectes i algun més s’obtenen en el seu grau màxim tens un bon estat del benestar, i si s’obtenen en un grau mínim, el teu estat del benestar és esquifit o no en tens. Un aspecte interessant és que tots coneixíem que l’estat del benestar de molts països europeus era superior al nostre i pensàvem que amb l’entrada a la Unió Europea, arribaríem a adquirir el millor estat del benestar. Doncs no ha estat així, les diferències continuen essent notables, amb greus diferències. L’Estat espanyol no ens comprenia i la UE havia de ser la panacea que ens ho havia de resoldre tot, i no ens ha resolt quasi res; això sí, ens ha proporcionat un lloc cap al nord, on són més educats i feliços, per a anar a protestar.
Em fa molta de gràcia sentir que a França hi ha una rebel•lió de les masses treballadores, perquè s’ha retardat dos anys l’edat de la jubilació. Un pensa que no està malament, perquè el Govern central també parla de retardar aquesta edat de jubilació dos anys. Si ho fan a l’Estat francès, també ho poden fer a l’Estat espanyol i així un queda mig conforme, fins que sent que els francesos es jubilaran als 62 anys, perquè es jubilaven als 60. Això és una altra cosa, perquè aquí resulta que ens haurem de jubilar als 67, perquè ara ens jubilam als 65. Ells ens havien agafat cinc anys d’avantatge, i ara que pareixia que podríem reduir aquesta diferència a tres, resulta que haurem de seguir igual, però amb cinc anys menys de dret al descans. Ens sembla bé això? Hi estam d’acord? Quina l’hem feta tan grossa que se’ns hagi de castigar tan fort? Per què hem provocat la crisi? L’hem provocada? Com ho hem fet per a provocar-la?
Si ara dins la UE ja hi ha aquestes diferències, heu de saber que són semblants a algunes que hi comença a haver a les comunitats autònomes del “cafè per a tots”. És allò del “paga boig”. Els doblers que se’n van cap a Madrid i que després no tornen i es mal reparteixen, fan que a alguna Comunitat les llistes d’espera per a operar-se tenguin una durada de 15 dies, i a casa nostra, d’uns quants mesos. Per tant, podrà passar que algun dia les persones de moltes comunitats es jubilin als 62 anys, quan a nosaltres ens correspongui jubilar-nos al 70, si hi arribam.
És per això que si les xifres que s’han divulgat són certes, amb els doblers que les comunitats autònomes dels Països Catalans envien cap a Madrid, si no sortissin i quedassin aquí, tendríem un estat del benestar superior al que tenen a França. L’altre dia, una catalana d’edat en una entrevista per televisió quan li parlaven del que pensava sobre la independència, demanava si seguiria cobrant la pensió. Això és el que preocupa la gent i se’ls ha de fer saber que podrian cobrar més. Per tant, si no s’escull el camí cap a la independència deu ser perquè és molt difícil, ja que els beneficis són clars. En continuaré parlant.
