L’Estat de quina nació?

Les discussions basades en el profund argumentari de: “i tu més que jo”, sense cap alternativa valenta i creïble a la triple crisi democràtica, social i nacional que patim, acaben d’allunyar la població de la política real.

De quina nació estan parlant al Congrés de Diputats? No la d’aquells que de forma creixent estan obligats a emigrar. Els millors preparats de les nostres universitats i centres de recerca i tecnològics que estan disparant la diàspora per tot el món. La mà d’obra poc qualificada, per ara es manté com pot, tirant mà de subsidis, solidaritat familiar i caritat.

Un govern – també val pel de Catalunya- que no practiqui la tècnica de l’estruç estaria promovent de forma ordenada, tant l’emigració de la banda alta, com sobretot la de la banda baixa, amb la intenció de poder recuperar tant aviat com fos possible aquesta pèrdua de capital humà.

A la nació difícilment s'hi senten representats els membres del 26% d’atur, expulsats de la vida laboral. I comencen a sentir-se amb un peu a fora de la nació les desenes de milers de nous aturats que en els propers mesos procediran de la banca, d’empreses parapúbliques com Iberia, de la massa d’interins i laborals públics expulsats al carrer. Als que se sumaran els que provinguin del tancament de milers de botigues que encara els falten per situar l'oferta al nivell del consum real.

I això sense que s’hagi posat en marxa cap política de finançament de pimes, mentre els bancs continuen fent de forat negre de l’estalvi popular.

A la nació tampoc si senten representats el conjunt de ciutadans de Catalunya que veuen conculcats els drets constitucionals amb uns impostos no equitatius i confiscatoris que no serveixen per finançar els serveis als que tenen dret. Ciutadans als que l’Estat, sistemàticament condemna a la pobresa i a l’estrés social per l’acumulació de deutes fiscals i financers amb la Generalitat. Catalans exclosos també per la sistemàtica vulneració dels més elementals drets a l’autogovern continguts en el pacte constituent.

Però, fins i tot, el conjunt de ciutadans espanyols de les classes populars que no apareixen en els capítols anteriors, per quina nació s’han de sentir concernits? No per la de l’oligarquia econòmica sorgida d’un capitalisme que va néixer sota les faldilles de l’estat franquista i que comparteix família i llocs de treball amb les cúpules dels partits de l’alternança de la Segona Restauració.

Partits majoritaris fins ara, a les Corts, incapaços de veure, com deia el Financial Times, que la podridura arriba a totes les institucions del Règim. Partits que s’agafen en conya el crit desesperat, i ingenu, del líder dels socialistes catalans, Pere Navarro, que els deia: fem un gest gattopardià, canviem de Rei perquè sembli almenys que canvia alguna cosa. I se n’han rigut.

Per la majoria de catalans, malgrat l’engegada de ventilador, continua essent l’emancipació nacional una possibilitat de sortir del fangar i eliminar errors i xacres pròpies. Però per la resta dels espanyols que no volen canviar d’Estat, cada cop es farà més urgent el canvi de Règim, la ruptura amb el de la Segona Restauració. I de veritat: aquesta vegada sense transicions pseudomodèliques