L’essència del MMVV

Aquests dies s’ha celebrat el Mercat de Música Viva de Vic (MMVV). La cita ha esdevingut un referent de la música a Catalunya i l’èxit de la iniciativa és ja innegable al cap de 23 edicions. Aquest passat cap de setmana, Vic va ser el centre d’atenció per a tots aquells qui volien presentar en societat el seu projecte, sigui el primer o un més d’una carrera ja consolidada. Em permeto unes reflexions després de passejar-me pels carrers de la ciutat, més derivades de l’òptica d’un espectador que no d’un crític musical que pugui valorar amb coneixement i tècnicament cadascuna de les actuacions del programa oficial i off, l’InVictro.
 
L’Atlàntida, el nou equipament cultural de la ciutat, ha portat el glamur al certamen. L’espai és ideal per a fer lluir determinades propostes i, aquest any, novament ha permès gaudir d’espectacles excelsos com el concert inaugural de Colin Miralta Sambeat CMS Trio & Chicuelo. Jazz i flamenc fusionats, una delícia! Vic necessitava un espai com aquest i, tot i que per si sol el MMVV no en justifica la seva inversió, si que permet veure’l en funcionament a ple rendiment durant un cap de setmana i avaluar-ne les potencialitats que té. Aquest any, complementat amb la carpa exterior s’ha convertit en el vertader nucli dur del programa oficial.
 
El MMVV ha esdevingut un espai ideal per a programadors que volen buscar propostes innovadores i de qualitat. Més que un mercat, és un catàleg de moda d’elit per a trobar amb què sorprendre els consumidors de música més selectes. Al final, per això hi havia qui deia que, potser, el MMVV acabarà perdent aquella essència inicial de grups que improvisaven concerts al carrer gràcies als bars que els cedien espai i corrent elèctrica on endollar els equips. Ara, tot sembla més regulat, fins i tot els músics de carrer. Encara recordo quan ajudava a muntar l’equip als companys de Wolfish, ara fa uns quants anys, a la coneguda com plaça de l’Estudiant després de dinar a corre-cuita i arribar primers a l’emplaçament; quan no s’havien de demanar papers ni seguir cap burocràcia, simplement ser els primers d’arribar al carrer. Passejant amb dos d’ells, ara triomfadors amb Els Catarres, encara recordàvem aquell moment d’innocència i projectes a mig fer, però carregats d’il·lusió.
 
No obstant, passejar per Vic divendres i dissabte a la tarda continuava sent un plaer per les orelles de qualsevol amant de la música. Més polits o més sorollosos, les bandes anònimes que hi havia repartides pel cas antic posaven la banda sonora al mercat, en mantenien l’essència inicial. Van ser l’aperitiu per a tots els qui van acabar a la plaça gaudint de La Iaia –que, per cert, també va començar al carrer–, Els Pets o Los Delinqüentes, tres de les propostes reeixides que van omplir de gom a gom la plaça Major.
 
La localització dels principals concerts a la plaça o a l’Atlàntida em va deixar sensació de buidor mentre caminava pel passeig. Es clar que hi havia un parell d’escenaris petitons amb actuacions fora de programa, però aquell escenari gegant que hi havia fa uns anys, mentre encara no s’havia fet la reforma de la via, m’agradava. Era un bon lloc perquè els grups que buscaven reeixir en el sector poguessin tenir un espai ben equipat, proper a la massa central de gent per cridar-los l’atenció.
 
D’aquest grups novells, recordo gratament el concert de diumenge a la tarda a l’orfeó, dins del programa de l’InVictro, que arribava a la desena edició. Novament, l’oferta va ser engrescadora i les propostes d’una qualitat realment interessant per veure cap on caminen els joves músics de la comarca. De fet, cada any l’InVictro porta actuacions engrescadores i, aquest any, la de Pau Vallvé o Mar Abella n’han pogut ser un exponent, al costat de les bandes locals.