Article publicat a El Temps el proppassat 8 de juny de 2010
Enmig de la llarga nit de la dictadura franquista, algú li va demanar a Salvador Espriu que escrivís un poema sobre Europa. Com en tants altres moments de la nostra història, en aquella època, l’europeïtat no era pas un simple referent geogràfic, sinó que constituïa la matriu de la nostra cultura i el far que ens orientava en el nostre camí cap a la llibertat. En concret, des de l’estada de Gerbert d’Aurillac a Ripoll, la cultura catalana és europea. I, des de Ramon Llull, Joanot Martorell i Ausiàs Marc, la filosofia, la novel•la i la poesia europees són també catalanes.
No és estrany, doncs, que el poema d’Espriu, titulat M’han demanat que parli de la meva Europa, comenci assegurant que: “Per això és tan profunda la nostra esperança / –en el meu somni ja contemplada realitat– / d’integrar-nos en un temps que sentim proper, / salvades la nostra llengua i la nostra història, / en una unitat superior que duu el nom / obert, bellíssim, d’aquella filla d’Agenor”.
Per a aquella generació que, parafrasejant el poeta, va viure per salvar-nos els mots i retornar-nos el nom de cada cosa, la integració de Catalunya en un Europa unida era una condició necessària per a la plenitud nacional: “(…) / I, potser, aleshores, ens serà permès de començar / (…) / la nostra peregrinació a través de l’espai / cap a la pensada llum… / I de seguir sense temença les misterioses / vies interiors de Déu, del no-res. / Els infinits i lliures i alhora / necessaris camins veritables de la bondat. / Que no sigui decebuda la nostra esperança. / Que no sigui escarnida la nostra confiança. / Així molt humilment ho demanem.”
Malauradament després de moltes dècades d’expressar la nostra voluntat amb tota la humilitat possible, l’Estat espanyol continua decebent la nostra esperança i escarnint la nostra confiança i també la d’Europa. Tal com passa, per exemple, amb l’incompliment sistemàtic dels acords signats sobre l’ús de la llengua catalana amb les institucions europees (la Comissió, el Consell europeu, el Comitè de les Regions, el Tribunal de Justícia i el Defensor del Poble,…). De fet, si bé el nostre vincle amb Europa és una condició necessària, la condició suficient és alliberar-nos d’Espanya. I, potser per aquesta raó, tantes generacions han viscut perquè seguíssim “el recte camí d’accés al ple domini de la terra”. I, per tant, tal com ens va demanar el poeta, “ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble.”.
