Una educació completament manipulada, rebuda durant la meva infància, adolescència i joventut, ha fet que em costàs molts d'anys de lectura i d'estudi per poder superar-la, cosa que un no acaba de fer mai. És per això que m'interessen tots els fets històrics que vaig desconèixer en el seu moment, per mor de la censura i l'obscurantisme existent. No acabaré mai de sorprendre'm d'anar descobrint molts de fets reals que passaven, que ja intuesc, gràcies a l'autoformació, la bibliografia i la videoteca (llibres, revistes, diaris, vídeos, pel·lícules…) existents. És per això que em va sorprendre agradablement poder llegir el dossier sobre Andreu Nin, elaborat per Pelai Pagès i Blanch, a la revista El Temps, núm. 1.703, en el qual s'afirma que va ser un dels polítics més espiats de l'Estat espanyol, ja que la Direcció General de Seguretat franquista encara el cercava 5 anys després de la seva mort, el 1937, als 45 anys. Sembla que va ser detingut, torturat i assassinat per agents de la policia soviètica, a les ordres del cònsol general de la Unió Soviètica, a Barcelona. A una biblioteca pública de la Rambla de Barcelona, se li va fer un homenatge en el 50 aniversari de la seva mort. A la placa s'hi pot llegir: REVOLUCIONARI MARXISTA CATALÀ I INTERNACIONALISTA.
D'aquest dossier, per a mi, destaquen fragments d'un escrit inèdit d'Andreu Nin, La qüestió nacional a Espanya. El problema català, que li havien confiscat a París, el 1926. I aquest escrit és el que més m'ha interessat pel fet que reflecteix d'una manera fidedigna fets que ocorren a l'actualitat. M'ha fet pensar molt en tot el que està passant al Principat i aquí. Quan parla de la formació de la nació catalana, aclareix un fet que a vegades desvirtuen els que no poden consentir que Catalunya hagi existit mai com a nació, i cerquen com a excusa la Corona d'Aragó. Diu: “L'any 1150 Catalunya i Aragó s'unien per constituir la Confederació Catalano-aragonesa, en el si de la qual els dos països conserven la seva autonomia. No obstant això, l'hegemonia era exercida per Catalunya, els Comtes-Reis van arribar a ser els caps de la Confederació.” Explica d'una manera molt planera el que va ocórrer fa quasi mil anys i s'explica la situació actual.
Exposa també, en dos textos que transcriuré, la importància de la llengua catalana, primera llengua al servei de la ciència a l'edat mitjana i les causes de la seva decadència per mor de la persecució i la repressió sofertes en el segle XVIII. Escriu: “El màxim de desenvolupament de la literatura catalana s'aconsegueix en l'Edat Mitjana. La llengua catalana va venir a ser instrument científic en el moment en què en els altres països no es feia servir més que el llatí i va ser coneguda pels escriptors i els savis de l'Europa llatina i occidental” […] I en un altre podem llegir: “La decadència del català com a llengua literària és paral·lela a la castellanització del país. Els escriptors catalans, des de l'adveniment de Felip V, no empren més que la llengua oficial; el català és bandejat de totes les institucions públiques. Però, tot i l'obra tenaç d'assimilació, la llengua catalana és sempre, encara en el període de submissió absoluta i d'abjecció, l'única llengua parlada en els països.” Encara que molts no ho desitjarien, quan Andreu Nin parla aquí de països es refereix als Països Catalans, encara que en aquell temps no s'utilitzàs molt l'expressió, tenia clar quin era el territori sencer. També es pot comprovar al fragment en què parla de la Catalunya contemporània: “…les regions compreses sota la denominació de terres catalanes, lligades per la comunitat de llengua, la tradició històrica i les relacions econòmiques, i que, sens dubte, entrarien a formar part d'una Catalunya autònoma i independent, aquestes terres són molt més vastes com es pot veure en el quadre següent:” […] Les terres que cita són la Catalunya estricta, les Illes Balears, la República d'Andorra, i la Regió Valenciana, amb la seva extensió en km2 i la seva població, el total de la qual era d'uns quatre milions d'habitants.
La part més important de l'article d'Andreu Nin i que m'ha decidit a incloure-la en aquest article ha estat la part referent a l'espoli, que va començar amb Felip V, a principi del segle XVIII i que encara continua, i que és una de les causes principals que provoca que els habitants actuals del Principat vulguin decidir si volen continuar igual o si volen formar un nou estat per acabar amb el robatori encobert a què estan sotmesos. Fa quasi 100 anys, Andreu Nin afirmava: “Una gran part dels ingressos de l'Estat són arrencats a Catalunya. L'import dels impostos de tot l'Estat espanyol durant l'any econòmic 1922-1923 va ser de 2.348.250.242 pessetes. Les terres catalanes hi figuren per 739.043.755 pessetes, o sigui el 31,4%; Catalunya estrictament 549.846.539, o sigui el 23,4% (…) Aquesta sola província paga una contribució igual a la de 28 províncies espanyoles. (…) Les quantitats concedides a Catalunya pels ministeris de treballs públics, d'instrucció pública, d'agricultura, etc. no arriben als 150.000.000 i això vol dir que Catalunya dóna prop de 400.000.000 de benefici a Espanya. Els nacionalistes catalans es basen en aquestes xifres per afirmar que Catalunya té recursos suficients per viure per si sola.” Exactament igual que ara. Si això no és espoli…
