La història, de vegades, és cruel amb els seus protagonistes. Vaig seguir parcialment el debat sobre el pacte fiscal al Parlament de Catalunya mentre a les xarxes socials continuava cremant de la notícia del dia anterior sobre la demanda de rescat per a Catalunya. Quan el Parlament va aprovar reclamar el concert econòmic cooperatiu –una millora de l’autonomia actual, ja malmesa després de la carnisseria del Tribunal Constitucional– poc després dels decrets recentralitzadors de Rajoy amb l’excusa de la intervenció europea; ho feia demanant, al mateix temps, el rescat amb intervenció de barra lliure per a l’Estat. Deixava a la Generalitat buida, de fet, de competències reals. Això se’n diu anar amb el pas canviat, ja que es demana millorar una autonomia que ja no existeix.
No costa gaire vaticinar el futur de la proposta, veient les reaccions de la premsa orgànica del règim. Va ser incapaç de posar a la portada els incendis de l’Empordà (Catalonia is not Spain), però l’endemà de la petició de rescat titulava: “Cataluña, en manos de Hacienda” (Catalonia is Spain). El càlcul econòmic i social fet des de l’oligarquia del Bernabeu és molt clar: no vol renunciar als beneficis del procés de confiscació sobre el treball dels ciutadans de l’Eix mediterrani i de l’Ebre, que en detreu l’Espanya subsidiada, majoritàriament de matriu castellana, i especialment els aparells centrals de l’Estat i el poder econòmic proper. Està clar que el miratge d’una Espanya modernitzada només s’aguanta sobre la recepció en termes relatius per part de l’Espanya central i subsidiada d’un cúmul de recursos que signifiquen el triple del que va suposar el Pla Marshall, en el cas d’Europa; i de 21 plans Marshall en el cas de Catalunya. Denúncia que fa poc ha realitzat un home tant ponderat com Miquel Puig.
En època de vaques grasses, la suma d’infradotació de serveis públics sobre la mitjana estatal, més la recepció de les escorrialles dels sistemes de fiançament autonòmic i la via de l’endeutament, han mantingut una aparença de mínima normalitat a Balears, Catalunya, València, Aragó i Múrcia. Per aquest ordre, ordre maltractades. Les dues ultimes comunitats autònomes, amb superàvit fiscal però que perden posicions en el rànking a diferència de totes les altres, que en guanyen. La novetat de tot plegat –i potser és trist d’haver-se d’alegrar–, és que l’espoli ha estat de tals dimensions que en èpoques de vaques magres l’aparença de normalitat s’ha ensorrat. Els territoris més productius de l’Estat que, no és casualitat, són els més espoliats, no arriben a fi de mes. I la imbecil·litat que prolifera en certs ambients capitalins fa que s’agafin la circumstància a riallades. Rajoy i el FAES han aconseguit fer creure que el problema del deute era de les autonomies, quan aquí sabem que no és així. I ara diuen: ha arribat la nostra! La Corona d’Aragó, aquesta Espanya assimilada dels mapes decimonònics, controlada per Hacienda. I no s’adonen que serren la branca que els aguanta.
Els vilipendiats mercats saben que l’Estat central no fa cap sacrifici seriós per evitar el dèficit. A més, les autonomies culpables són les més pròsperes, les que ara s’enfonsen. Algú de vostès creu sincerament que Espanya no serà intervinguda en qüestió de setmanes o mesos? Els que somriuen amb la humiliació de València, Catalunya i Múrcia –no sé si demà passat a Balears i Aragó– se’ls quedarà glaçat el rictus. Perquè, finalment, per la seva avarícia política estructural hauran activat l’espoleta de la seva pròpia explosió. Olé!
I última reflexió: vostès creuen que, malgrat aquesta situació d’ensorrament del tinglado, la cúpula madrilenya serà sensible a l’última –no n’hi haurà cap altre– oferta de l’autonomisme moderat: El pacte fiscal? No. Perquè per la tradició hispànica sempre ha estat millor honra sin barcos, que barcos sin honra. Bon vent! http://www.economiadigital.es/cat/notices/2012/07/l_espoleta_33218.php
