A mesura que diguem adéu-siau als tòpics del franquisme i de l’exèrcit espanyol les oportunitats de plantejar debats polítics seriosos s’aniran multiplicant. El plebiscit d’Arenys de Munt és la punta de l’iceberg d’un fenomen que emergirà cada dia amb més força. Hi ha un país clandestí que comença a bellugar-se. Hi ha un país clandestí que no apareix als diaris, ni a la tele ni als debats electorals, i que ara ha començat a caminar. Hi ha un país que no es va rendir el 1714, ni el 1939, i que esperava molt més de l’Espanya democràtica. Hi ha un país amb 300 anys de paciència a la memòria que manté intactes els seus afanys. On arribarà? Això dependrà de la gràcia i de l’amor amb què es desplegui. Però una cosa és evident: la transició ha servit per civilitzar la dreta i ha servit per civilitzar l’esquerra i, en canvi, no ha servit per consolidar la unitat de l’Estat -potser perquè aquesta unitat només la garanteix la força bruta.
Espanya no serà mai un país madur mentre hi sigui Catalunya. D’una banda, perquè l’instint de supervivència fa que els catalans ens resistim a admetre que l’Estat pertany als espanyols i a deixar que el dirigeixin en pau; i de l’altra, perquè l’obsessió dels espanyols per assimilar-nos afavoreix les dictadures i els polítics populistes, i forja identitats ruïnoses, poc compatibles amb els ideals que fan avançar el món. Els pessimistes poden dir que el plebiscit ha sigut una collonada. Però hi ha un país que no s’ha resignat mai a viure dins del gueto i que ara creu que pot sortir-ne. Per més que vingui la falange, per més que treballin els fiscals, per més que els polítics continuïn fent els seus discursos automàtics, el procés que s’ha posat en marxa té la força de la història i difícilment s’aturarà.
Són 300 anys de por, que han acabat de liquidar les urnes. Tenim l’ànima rovellada i haurem de treballar-la, queden molts murs per aterrar. Però en política l’important són els conceptes i el fet que cal considerar és que, malgrat les lleis i les admonicions, l’independentisme ha passat de ser un pecat de radicals a convertir-se en una festa. Com m’ha dit una amiga, la diada nacional de la Catalunya lliure l’haurem de celebrar el dia 13 de setembre. La gràcia és que, si ens en sortíssim, no només hi guanyaríem nosaltres; la llibertat de Catalunya és l’únic fantasma del franquisme que encara espanta l’Espanya democràtica. Ajudem els espanyols a créixer: “Si jo l’estiro fort per aquí i tu l’estires fort per allà, segur que tomba, tomba, tomba, i els podrem alliberar.”
