El dia que una guarda de persones defensa la violència de les forces d'inseguretat de l'Estat, amagant-la sota una capa de legalitat, em dispòs a mostrar-vos fragments extrets per ordre cronològic d'un senzill diari de l'1-O (intuesc que haurà de ser en dos articles diferents), que ha escrit un familiar meu, i que crec que és prou interessant, per saber com pensava i què feien part dels dos milions i escaig de persones que varen votar en el referèndum de l'any passat. L'autor, català compromès com molts, és Pere Josep Lladonet
El dia abans
“Són les vint-i-una hores del dia 30 de setembre de 2017. Amenaça de pluja. Estem tots expectants. L'excitació corre per les meves venes com si fos una beguda gaseosa, i només compto les hores que el whatsup que comparteixo amb òmnium falten per arribar a la convocatòria del col·legi electoral on se m'ha recomanat, al meu poble, el Masnou, que vagi a defensar el dret a votar, el meu i el dels meus veïns del poble.”
“…em disposo a descansar, però el meu cervell no descansa, un helicòpter travessa el Masnou i es dirigeix a… no em fa falta dir-ho, som a mitjanit, una companya de Mataró ho explica en el seu whatsup, tacatacatacata… un soroll eixordidor, vola baix, un focus travessa el seu jardí, com si es tractés d'un ovni que volgués aterrar estranyament, com qui no vol la cosa, en una casa qualsevol de Mataró. Però no aterra, torna cap a Barcelona, i en cinc minuts el torno a tenir a sobre de casa, a casa el silenci trencat, els nens i la parella dormint, al sostre s'il·lumina només la mirada en la foscor dels pensaments que es dispersen com partícules en suspensió.”
“Dormo poc, no recordo quant, possiblement dues hores mal comptades, just quan la nit es torna tota silenciosa, però momentàniament.”
Comença el dia històric
“Una pluja fina cau quan em llevo i em disposo a esmorzar, com si fos qualsevol dia. Diuen que les rutines normalitzen els dies extraordinaris perquè puguem així controlar el nerviosisme que produeixen les grans ocasions. La gana està trencada, però el cafè troba lloc de forma agraïda al meu estómac, unes papallones al voltant del melic em mouen a fer una petita bossa amb aigua, galetes i una papereta solitària. L'altra papereta, al moble de l'entrada de la casa, per a la meva parella i els meus fills.”
“Buscant aparcament passo per davant el casal de ca'n Mandri, un grup de vint persones, juntes, amb paraigua, esperen fora del col·legi, tancat i fosc en aquest moment. Aparco, i caminant ràpid m'hi presento. Em presento a les persones, sense presentar-me. Tots sabem, sense conèixer-nos tots, què hi hem vingut a fer.”
“Puc intuir la il·lusió de tothom exercint el dret a vot d'aquest dia tan esperat, però també hi veig gent gran ballant animadament al pensament. M'ennuego d'emoció, i encara no ha sortit el sol. Serà un dia llarg.”
Preparats per votar
“Estem animats, volem que s'obri el col·legi i la gent comenci a venir a votar, i sobretot, volem votar. No tinc cap sensació d'estar fent quelcom de manera il·legal. Entre els que som allà hi ha gent de certa edat, gent de mitjana edat, com jo, i gent més jove, un excompany de Judo del meu fill petit: un valent. Té les idees molt clares i està molt segur d'ajudar en el que sigui possible.”
“L'urna ja és a dins de la sala de ball, ha entrat mol discretament, jo ni m'he adonat. Manquen pocs minuts per les 9h, fa poc ens han anunciat que, per facilitar el vot de tots els electors, hi haurà el cens universal.”
“…tenim el cor encongit però el pit ample. Estem tots fora del casal d'avis, just davant la porta de ferro, pintada de verd esperança. Em dóna la sensació que estem cada vegada més junts, i que això es produeix espontàniament, com si d'un moment a l'altre haguéssim de lluitar pel regal més gelosament guardat. De fet, és així, vigilem el recipient que, en aquella zona electoral, permetrà el dret a vot de molts ciutadans.”
“Abans d'obrir el col·legi electoral ens visiten i es presenten els dos mossos que ens faran companyia durant tota la jornada: una noia jove i un home de certa edat, que aixequen acta.”
“Obrim cap a les 9,30h (mesa constituïda) amb males notícies d'altres col·legis de Catalunya i imatges de violència. La Guardia Civil i la Policía Nacional comencen a atacar, sembla que aleatòriament, les urnes i les paperetes de diferents punts electorals, la major part escoles, escoles on s'ensenyen els valors fonamentals de la societat, que són no usar la violència sinó dialogar, no reprimir en democràcia sinó votar.”
“Sento que aquell espai urbà serà casa meva durant tot el dia, i com a tal el defensaré com és lògic. Penso en la meva família. La meva dona ja sap que estic allà al casal d'avis on balla cada diumenge la seva mare, cosa que no farà avui, perquè estem de festa per la democràcia.”
“…Atac al col·legi del nostre President Carles Puigdemont, a Sant Julià de Ramis. Entro un moment dins del casal, on la televisió està engegada, en concret la TV3. La policia judicial busca per l'escola de Sant Julià les urnes mentre els policies nacionals, vestits per a l'ocasió amb un vestit que recorda l'estètica dels clons de la pel·lícula star wars, amenacen, reprimeixen, aparten la gent per facilitar la tasca judicial. Però allò és lluny de ser dins de la normalitat. La gent crida, els cops de porra fan mal només de veure'ls, i no perdona ni gent gran, ni disminuïda, i esquitxa també algun nen. Les escoles no han estat ni garants ni escuts de la pau. Però donem les gràcies al cens universal. Carles Puigdemont, el President, ha pogut votar en un altre col·legi, a Cornellà del Terri, diuen que ha burlat la vigilància a què era sotmès a través d'helicòpters, i que no han pogut controlar, després de fer el canvi de cotxe sota un pont, de pel·lícula vaja, on es dirigia per anar a votar.”
“…Estic ansiós per votar, i m'organitzo per fer-ho amb el meu amic. Quan ho intenta fer ell en primer lloc, la cua és immensa, i comença la guerra pel bloqueig de la pàgina web des d'on la Generalitat permet l'exercici del vot. Això generarà talls i cues al col·legi electoral durant tot el dia, però per altra banda, això farà que el casal d'avis estigui ple durant més temps.”
“Abans que arribi la meva família, vaig a fer cua per votar. Per les xarxes socials i la TV les notícies són espaordidores. I a la TVE, el silenci informatiu.”
Noto un dolor agut al pit quan veig com es colpegen els meus conciutadans. El dolor físic no és pitjor que el dolor moral. El franquisme i la repressió latent han tornat amb força. Recordo el 9N i el voluntariat que hi vaig exercir, recordo les urnes de cartró. Ara són de plàstic, homologades per fer referèndums, i que s'utilitzen a altres llocs per a igual fi. Va de debò. És en aquest ambient de local ple, amenaça vinguda dels cossos de seguretat, informacions del desastre, i una voluntad de tots els que hi som de continuar endavant fins al final, que arriba la meva dona i els meus fills. Em desmunto i em cauen les llàgrimes.”
(continuarà la setmana que ve, encara prop de l'1-O)
