Titular fàcil? Massa provocador? No pas. O no del tot incert, crec. Quan hom parla del xoc de trens entre les realitats polítiques, nacionals i culturals espanyola i catalana no cal fixar-se ni en qui fa la declaració més contundent després del Consell de Ministres o del Consell de Govern, ni si un porta el toro d'Osborne al cotxe i l'altre el guarà, el burro català. Si uns celebren les victòries de la “Roja” mentre d'altres se'n foten de les seves derrotes i així anar seguint com el continu d'un filaberquí. Quan parlem del podriment que representa per Catalunya seguir sota administració espanyola, les qüestions esmentades són més aviat superficials, encara que molts hi participem amb ganes. El paradigma de la malignitat espanyola i les seves derivades es troba en altres afers, que de tan quotidians la fan subtil.
Perquè tant li fa si portes la samarreta de “la Roja” o si vas a fer la Via Catalana la propera Diada Nacional, perquè siguis el que siguis i facis el que facis ets víctima propiciatòria de l'Espanya homicida. L'Espanya conformada per uns homicides en sèrie, s'entén que involuntaris, com són els successius ministres d'Obres Públiques i de Foment que ja des dels anys 80 han contemplat impertèrrits com la N-II era una escorxador.
Ara llegeixo que, sortosament, des que s'hi ha prohibit el pas de camions entre Vidreres i La Jonquera per les protestes del veïns de Bàscara a través de la plataforma Vergonya N-II per l'alt nombre de víctimes mortals en aquesta via, en tres mesos no se n'ha hagut de lamentar cap més. Però els transportistes han presentat un recurs per poder-hi passar. Tenim, per tant, una postura egoista i salvatge – no se m'acut cap més qualificatiu – en la qual per sobre d'evitar morts a les carreteres hi ha l'avarícia de passar per la N-II sí o sí per poder estalviar costos. A ells, és clar. A la resta de ciutadans ens pot sortir de la manera més cara haguda i per haver en aquests verals de la Terra. De fet, quan hi passes i veus què no s'ha fet i el com s'ha acabat d'empitjorar no seria gens estrany que per a molts la figura de Gandhi deixi de ser inspiradora i s'opti per personatges més suggestius en situacions com les descrites com ara Mikhaïl Kalàixnikov ni que sigui de pensament. No pas per acció, Déu me'n lliuri. Què tal senyors transportistes encerclar el ministeri de Foment a Madrid i no marxar fins que es desdobli la N-II?
Circular per la N-II a les comarques gironines indigna. Com en tants altres llocs del país. I si no us convido a clicar aquest enllaç de Google Maps i observar l'escena. Sí, sí, és un altra carretera nacional (espanyola), concretament la N-260 entre La Pobla de Segur i el Pont de Suert de l'any 2013 d.c. O aquesta altra de la mateixa N-260 passant pel bell mig de Gerri de la Sal. La N-II és el paradigma de les filtracions d'aigua polítiques i administratives que ho rovellen tot fins a l'esfondrament. Retenir anys i panys el projecte de desdoblament a mercè de la màquina infal·lible de l'Estat espanyol, per venir després a destruir boscos, expropiar a cor què vols i fer una immensa botifarra quan ja hi ha els cons posats i deixar-ho tot enlaire, demostra una malícia inconciliable amb la colònia farta.
Però això no deixa de ser un símptoma del què és Espanya. Quan hi ha paraules crítiques dites segles enrere que tronen amb tanta vigència vol dir que alguna cosa no rutlla. En la seva intervenció a la Junta de Braços de 6 de juliol de 1713 que discutia si calia resistir o no a ultrança contra Felip V, don Emmanuel Ferrer i Sitges cita les següents paraules: “Ad Castellani rumpuntur invidia et alienam felicitatem suum intrerpretantur infortunium, tum etiam ob inveteratam cum Cathalanis simultatem, aegre ferunt illorum incrementum (“Els castellans es mengen d'enveja i interpreten la felicitat dels altres – jo en diria la voluntat de progrés – com una desgràcia i, a més, a causa de la seva inveterada rivalitat amb els catalans, suporten malament el seu creixement”). ”Aquesta antipatia, antiga emulació”, segons Ferrer i Sitges, “ha sigut la ruïna i la que en el present amenaça aquest Principat”.
Suposo que tots els països del món són carn de psiquiatra, els catalans també, però el cas d'Espanya requereix una tesi doctoral d'urgència. En alguna ocasió, parlant amb l'eurodiputat Ramon Tremosa, ha sorgit la reflexió absolutament seriosa i gens provocadora sobre els beneficis que pot tenir per a Espanya que Catalunya s'independitzi i l'obligui a refundar-se en el millor sentit de la paraula per convertir-se en un Estat modern a deu, quinze, vint anys vista. Però esperar una Espanya resilient sense Catalunya és, és….és que ni trobo la comparativa que s'hi adapti.
Desdoblar una carretera, sigui des de Madrid o de Barcelona si no els va bé a la metròpoli, és (era?) senzillament per poder progressar i evitar que la gent mori. Siguis unionista o independentista. Siguis un local o un passavolant. I mentre els successius ministres d'Obres Públiques i Foment viatjaran en AVE aquest estiu, el banc dels acusats per crims contra la Humanitat del Tribunal Penal Internacional restarà ben buit.
