La reacció de moltíssima gent ahir, després de filtrar-se la notícia que el Tribunal Suprem espanyol no legalitzava la plataforma electoral basca Bildu, va ser de que Espanya havia fet el pas definitiu de passar a ser un Estat no democràtic. Sobre això però tinc els meus seriosos dubtes, primerament perquè l’Estat amb tots els seus poders segurament que ha optat per aquesta injusta solució per tensar més la corda amb el món abertzale, i comprovar si la desició de la banda armada basca d’aturar les seves accions definitivament és seriosa o no. Un joc, un estira i arronsa de manual polític vaja.
En segon lloc, el que sí que tinc claríssim, és que l’Estat espanyol no s’ha tret la careta ara, Espanya i els espanyols porten en el seu ADN un nivell baixíssim del sentit de la democràcia, o almenys el que entenem per democràcia al primer món. És a dir, Espanya no és que s’hagi mostrat tal com és ara, és que la seva idiosincràcia passa per aquesta visió en tot el llarg de la seva història. És més, Espanya no existeix, i és l’Estat espanyol com a tal que existeix fruit d’una incomoditat constant a base de decrets reials, cops d’estat i de força militar. És aquesta la manera d’encarar la seva vida fins a la seva desaparició. És un fet que la gent hauria d’admetre com a normal i s’hi hauria d’acostumar a aquestes alçades. Com també ho hauria de combatre, és clar.
No hem d’oblidar però, que el projecte de l’Estat espanyol, ha estat recolzat i realçat també pels propis catalans, la majoria d’ells amb un problema i un excés, això sí, d’autoodi profund propi d’estudi. Des dels liberals de la Pepa, fins als carlins, passant per republicans i federalistes, per acabar en l’actualitat amb CiU com a reformistes de l’Estat, que no oblidem que van ser ells precisament qui van votar també la Llei de Partits, aquesta llei que ha servit per il·legalitzar el mateix partit que comparteix candidatura amb ERC al Parlament europeu, i una llei antidemocràtica que ha servit i servirà per perseguir les idees i no els assassins.
