L’esfondrament de ponts

Itàlia viu aquests dies colpida per la tragèdia d’aquest dimarts a Gènova: un pont que formava part d’una artèria viària regional es va esfondrar unes desenes de metres i va fer caure dotzenes de vehicles, cosa que de moment ha provocat una quarantena de morts confirmats. Les imatges són esfereïdores i el govern populista i xenòfob italià ja ha corregut a donar la culpa a la companyia concessionària de l’autopista. A més, ha culpat la UE dels seus inflexibles topalls de deute i dèficit que, segons l’executiu italià, impedeixen fer inversions com ara tot el manteniment que requeririen les infraestructures del país. A Catalunya, una desgràcia d’aquesta magnitud no ha passat, però sí que l’esfondrament d’aquest pont fa pensar en les sempiternes queixes de la Generalitat per l’infrafinançament en infraestructures per part de l’Estat. Rodalies n’és un bon exemple. Fa més de deu anys, els caos a vies i andanes van fer començar el camí que portaria a un trencament de ponts, en el sentit figurat, amb l’Estat la tardor passada. Aquests ponts mai s’uniran de nou en les ments de molts, i el camí cap a la independència sembla irrevocable. Ara bé, pensem també que els ponts, ara en el sentit literal, no han de caure. Cal obsessionar-se amb demonitzar el suposat autonomisme quan el govern Torra pensa en el mentrestant i demana millores de finançament al govern espanyol?