Avui ha estat un dia molt complicat. Començarem pel més fàcil i, probablement, productiu: a l'exili es fa molta feina que potser no es veu, però avui n'hem vist mostres: Carles Puigdemont i el dissident xinès Ai Wei Wei han estat els protagonistes d'un diàleg entre dissidents, certament, que ha aixecat molta expectació. Això és el que ha de fer el nostre president, seguir internacionalitzant i guanyant-se la simpatia d'altres països visualitzant de manera amable però contundent el conflicte Catalunya-Espanya, tenint en compte que estem en una guerra de trinxeres i de desgast. Precisament Puigdemont calcava l'altre dia el discurs d'ERC en una entrevista a El Temps, demanant alimentar la base amb més temps.
El que passa a l'exili és necessari i bo, però ara mateix queda lluny. Espanya es va dinamitant per dins. Potser ens sembla que està succeïnt de manera massa lenta pel nostre gust, però la maquinària de la totpoderosa Espanya s'està ressentint per la via judicial. Enmig de tot la causa de l'1O, Marchena, el candidat pactat per PP i PSOE, es veu obligat a renunciar perquè el portaveu del PP al Senat es fa el milhomes en un grup de WhatsApp, dient que a partir d'ara controlaran la sela segona del CGPJ. Els pactes que es fan sotamà entre aquests partits fan esclatar una crisi (ja era hora) a nivell estatal. Sánchez i Casado, dos polítics mediocres es comencen a esbatussar parlamentàriament i, avui, al final de la tarda el president espanyol destitueix l'advocacio de l'Estat perquè “ha perdut la confiança en Edmundo Bal”. Bal havia de representar l'advocacia en el judici als independentistes i apostava per la rebel·lió i la sedició, mentre que Moncloa es manté només en la sedició.
Però el Congrés porta dos dies realment convulsos, per tot això i més. Ahir Joan Tardà es va revoltar contra el llenguatge insultant de l'unionisme, que porta mesos titllant l'independentista de colpistes. El veterà republicà va etzibar a Albert Rivera que per cada vegada que rebessin la qualificació de colpistes, ells els respondrien titllant-los de feixistes. Els semblarà una baralla de pati d'escola, però vostès, apreciats lectors, són coneixedors dels insults a diari que rebem, i que recollim en els dos volums d'El Dietari del Procés. Fins i tot el Dia de Nadal algú es nmolesta a insultar a Catalunya, i en plena campanya electoral andalusa es parla més de Catalunya que de la corrupció endèmica del cortijo de la cabdilla.
Avui hi havia un autocar de Ciutadans amb una foto de Junqueras i de Puigdemont, advocant perquè Sánchez no indulti (encara no hi ha hagut judici) als independentistes que s'han de jutjar. Els republicans ja anaven calents doncs. En un intercanvi entre Rufián i Borrell, el líder d'ERC ha tornat a recordar la màxima: cada vegada que ens diguyin colpistes, rebran el qualificatiu de feixistes. Borrell s'ha fet el gallet i finalment Rufián ha estat expulsat. L'han seguit tots els diputats del grup d'ERC i aleshores s'ha produït el gran incident. En passar per davant de Borell, el vell ministre fanàtic ha escridassat un diputat republicà. Davant dels mitjans ha dit que l'havien escopit. Però no hi ha hagut cap persona ni cap mitjà que, vistes les imatges, ho hagi vist. Ni tant sols els companys d'escó del ministre.
La política i els mitjans espanyols s'han escandalitzat, de cop, pel llenguatge. La presidenta del Congrés ha estat encara més infantil que els partits i ha dit que aquests insults no constaran en el llibre d'actes. I per què no? Que no s'han dit això i en aquestes paraules? Omitirem les paraules colpista i feixista ara? Ana Pastor, Pedro Sánchez i d'altres han mostrat fermesa a l'hora de condemnar els insults al Congrés. El pitjor és qu eho fan ara, després de mesos (i anys) d'insults contra els catalans. Potser Rufián ha portat massa enllà les paraules d'ahir de Tardà, però el paper dels partits independentistes a Madrid també es aquest: anar a liar-la, popularment dit, perquè la representació territorial no ofereix cap possibilitat de tenir cap majoria parlamentària que permeti implementar els nostres ideals. I, òbviament, aquest és un avantatge amb el qual sempre jugarà Espanya.
