L’escac a l’Estat social es trasllada a la salut alimentària

El flagell de la crisi econòmica que ens han servit i que ara paguem amb la penyora del desballestament de l’Estat del benestar i la regressió dels drets socials comporta altres derivades d’entre les quals el deteriorament de la salut alimentària i la consegüent increment de les malalties provocades per l’obessitat. La salut alimentària i nutricional de les generacions presents i futures de les classes populars està, doncs,  en escac,  ben tocada. I no és casual.
D’aquí que dimecres, a la Comissió de Sanitat, els republicans plantejarem la necessitat (urgent) que l’administració agafi el toro per les banyes i, d’una vegada per totes, n’encari el problema. D’una vegada per totes s’han de prendre mesures legals sobre la comercialització dels productes alimentaris i de reduir-ne la dels que contenen excessius greixos saturats, àcids grassos, sucre i sal, tot seguint les recomanacions de l’OMS.
Cal centrar els esforços en la demanda de l’aplicació, per exemple, d’un impost als refrescos i aliments que tinguin aquet alt contingut de greixos, sucres i sal per tal de, tot seguit, es pugui subvencionar amb el que es recapti l’accés a les fruites i a les verdures i  endegar campanyes eficaces en pro d’una alimentació sana. A Dinamarca, Finlàndia, França, etc. ja ho han fet.
Certament, tot està relacionat intrínsicament amb la política de subsidis agrícolas, la qual cosa hauria d’obligar a rexaminar-la, si més no en tot allò que afecta a la necessitat de tenir cura del subsministrament d’aliments locals i nutritius a fi que fossin econòmicament accessibles  als consumidors amb menys poder adquisitiu.
I, tot plegat amb urgència.  Les dasdes són colpidores i les tendències encara més: el canvi generacional en els hàbits alimentaris ha fet que els problemas causats pel sobrepès i l’obesitat puguin equiparar-se als causats per la fam en la mesura que deriven cap a altres malalties i provoquen milions de morts cada any (1000 milions de persones amb sobrepès, sobretot als EEUU i en els Estats europeus, inclòs l’Estat esapanyol).  I encara més en un context de recessió perquè el  preu esdevé un element del tot determinant: l’alimentació sana, immergits en la crisi econòmica i la pèrdua de capacitat de compra esdevé encara mes cara, més inabastable.
No té cap sentit  que les polítiques agrícolas no contemplin els problemas de salut pública i restin segrestades als interessos de l’acumulació de beneficis per part dels grans lobbis del sector agroalimentari que imposen  les pràctiques de comercialització.
Naciones Unidas ha deixat dit sobre el dret a l’alimentació que “els Estats tenen el deure de protegir el dret a una alimentació i dieta adients, tot reforçant-hi proactivament l’accés per part de la població.
Es clar, hi ha tants interessos econòmics pel mig. A veure, dimecres, per on respira el PP.