LES TASQUES DE L’ESQUERRA LOCAL

L’any 2013, els reptes del que ha esdevingut primer grup parlamentari de l’oposició són ingents. Codirigir el procés d’emancipació nacional, fent que aquest sigui participat per totes les forces polítiques i socials partidàries del dret a decidir, mentre es dona suport a les línies bàsiques de l’acció del Govern, especialment en l’àmbit pressupostari, és una enorme responsabilitat, i una feinada. És la responsabilitat de l’actual direcció del partit que assumeix alhora la direcció del grup parlamentari.
Hi ha una tasca, però, que tot i correspondre-li a la direcció, no té perquè assumir-ne la principal responsabilitat. I aquesta és la reconstrucció i regeneració del partit en molts territoris, ciutats i viles mol tocat pels desastrosos resultats a les eleccions municipals. Un primer error que la gent republicana dels barris, pobles o ciutats pot fer és pensar que com que torna a haver-hi onada posistiva ja no cal fer res i com a molt abocar-se només a la labor agitatòria nacional que el moment històric reclama, sense vincular-ho al necessari enfortiment del partit.
Diguem-ho clar, ara que no tinc cap mena de càrrec ni responsabilitat orgànica: molts dels mals resultats en les darreres eleccions municipals no són imputables a la dinàmica general, sinó a l’acumulació de pràctiques locals que podien anar des de l’insuficient al molt deficient. Tothom té clar que en algunes ciutats va ser determinant per l’ensulsiada la presentació de candidatures de les escissions d’ERC (Reagrupament o SI). Però això també vol dir que aquelles dècimes o punts que no van permetre la suma, el partit no els havia sabut guanyar per una altra banda del ventall sociològic.
Crec que amb el panorama polític actual, aquests factors distorsionadors conjunturals pràcticament queden anul·lats o molt minimitzats. I ara és quan amb tota cruesa es plategen les potencialitats i alhora les febleses de les propostes locals d’ERC. En aquests moments, per exemple, no pot haver-hi cap excusa nacional per justificar l’impacte marginal del partit en poblacions fora de les àrees metropolitanes. Però tampoc en les grans ciutats on en algunes es va resistir i pujar i en tot d’altres es va passar a la marginalitat. Aquests amls resultats, s’explicarien perquè hi ha hagut conflictes en la confecció de llistes; per la incapacitat de fer saltar una sèrie de taps que abusant del rang d’antiga militància, prefereixen comandar una nau petita que els comandin en una nau més gran. I perquè ERC, en massa llocs, pel meu gust, es va apalancar localment. I vam passar a ser un partit més del règim, allunyant-nos de la gent, de la societat civil organitzada, impermeables als sectors emergents, burocratitzats per quatre càrrecs de confiança en governs de coalició, on manteníem un paper minoritari i que s’eternitzaven en legislatures.
Hi ha dues novetats socials que han vingut per no marxar: la desfeta del Partit socialista que a les ciutats encara es farà lenta i l’aparició amb força de les CUP situades com a esquerra alternativa. Una oportunitat i un repte per les bases locals d’Esquerra. ERC ja ha demostrat que la composició sociològica d’aquesta Catalunya, ara més que mai, a totes les comarques interiors, permet fins i tot majories absolutes d’Esquerra, que esdevé així la gran força alternativa al centre-dreta; quan les coses es fan bé. En aquesta Catalunya ERC ha ser la primera o la segona força local, aglutinnat a totes les capes populars i de classe mitjana progressista. Si no s’aconsegueix, vol dir que a ERC en aquella població, no hi tenim la gent apropiada ni s’han fet les feines apropiades.
Ara bé, aquesta possibilitat de majoria no vol dir només fer atractius els votants moderats abans convergents o socialistes, sinó no perdre el votant d’esquerres i el nou vot jove. Per això, caldria una profunda reflexió si a ERC li convé per sobre de 20.000 habitants participar en governs de coalició en minoria. (Només es justificaria en casos excepcionals quan l’electorat ha donat un mandat clar de revocar una alcaldia anterior que s’havia eternitzat) En ciutats grans ERC si es creu que ara sí, volem i podem ser l’alternativa al centredreta, només hauria d’entrar a governar assegurant-nos l’alcaldia. Tot el demés porta a apoltronaments, allunyament de la realitat i a impedir que el partit creixi. Cal una esquerra d’ampli espectre, però amb un ADN alternatiu. Oimés quan la crisi global i de l’Estat del benestar qüestionen les socialdemocràcies clàssiques.
Em sembla que aquestes reflexions autocrítiques són més oportunes que mai, ara que, conscients de la nostra modèstia, també en som del paper clau que està jugant ERC en el moment històric. I el primer responsable d’una ERC forta són els seus responsables locals.