José Montilla acaba de ser fitxat, com a conseller, per la multinacional ‘Enagàs’, una de les empreses energètiques de l’Íbex-35. Aquest fet torna a suscitar el debat sobre les portes giratòries que utilitzen alguns polítics, de discutible moralitat, per accedir a l’empresa privada. De nen, Montilla, va vindre a Catalunya amb els seus pares, des d’un poblet d’Andalusia, per poder menjar. No va tenir altres estudis que els que li va donar la vida. Quan va arribar, la gent, extenuada pels efectes de la fam, la misèria i les malalties, buscava pels carrers restes d’aliments. Es va afiliar al PSC, el partit fundat per Maragall, i, es va integrar al seu aparell. Va preferir portar corbata que a treballar en una fàbrica, i va obrir el puny en lloc de tancar-lo per a donar-li la mà a l’opressor.
Montilla, va aconseguir rellevar a Maragall com a president de la Generalitat. ‘El PSC governarà Catalunya -pensava Miquel Iceta, un dels seus valedors-, perquè en ‘Pepe’ és un fill de l’organització, submís, digne i obedient, que acatarà les normes del partit’. Però Montilla no tenia noció de res. Els seus cabdills li revalidaven els seus discursos, li impartien classes de català i li ensinistraven en el difícil art de l’oratòria. Endemés, Montilla, mai va ser un líder per al poble, com ho van ser, Tarradellas o Maragall, perquè en política és fonamenta’l ‘saber actuar’, i ell no en sabia. Va ser el pitjor president de tota la història.
A la fi del seu mandat, va sortir a la llum publica, molta brutícia. El fet de comprar-se un xalet per un valor de dos milions d’euros que va inscriure a nom d’Anna Hernández, la seva dona, va tenir conseqüències molt greus. Es va saber que els seus ingressos com a presidenta de l’àrea d’Habitatge de la Diputació de Barcelona eren de 289.000 euros a l’any. A més d’això, la senyora Montilla, rebia 33.000 euros en concepte de dietes per presidir els consells d’administració de Promunsa i Praecsa. Aquests llocs els compatibilitzava –perquè tenia de temps per fer-ho- amb la seva participació en altres societats, entre elles ‘La Caixa’. Durant molts anys va dirigir, hipotèticament, catorze entitats al mateix temps.
És evident que l’antic president de la Generalitat, té ciència infusa. Sense ser, ni tan sols batxiller, l’hi han contractat com expert en gas natural a Enagàs amb un sou de quasi 200.000 euros l’any. El mateix Montilla ha fet esment a la seva experiència institucional com a expresident, exministre d’Indústria, Turisme i Comerç i com a senador. Considera que aquest fet li permetrà aportar “experiència i coneixements acumulats al servei del funcionament de la companyia, ja que Enagás forma part d’una activitat regulada amb funcions de servei públic”.
L’expresident hi ha traspassat la infamant porta giratòria dels mals polítics, i s’ha trobat asseguts al seu costat encàrrecs rellevants del PP com Marcelino Oreja, Ana Palacio, Isabel Tocino o Hernández Mancha. Són molts els que han passat el seu llindar –Duran Lleida, Jordi Hereu, Rafael Catala, Felipe Gonzalez…- perquè la corrupció no té colors ni cap mena d’ideologia. Als que ho han fet són politicastres que volen mantenir poder per continuar lucrar-se dels guanys que hi van dispensar el vot. Pablo Iglesias, acaba d’anunciar que proposarà una llei per a evitar que les grans empreses es dediquin a caçar polítics per condicionar les decisions del govern. Un assumpte de gran envergadura que s’ha de resoldre com més aviat millor i que, sense cap mena de dubte, causarà un canvi radical del sistema electoralista.
