Fa tres dies vaig escoltar a la Cambra de Comerç de Manresa (Barcelona) una conferència del professor Josep Olivé. Va intentar introduir dosis d’optimisme a una sala plena a on se mascaba la tragedia. Va considerar que aquesta crisi no era pitjor que les altres dues que s’havien viscut als anys 70 i 90. Però a diferència d’aquell moment, Catalunya ara dóna feina a un milió de persones més i l’estructura econòmica s’ha modernitzat molt. Finalment, va concloure que el sector exterior estira més que mai i, gràcies a ell, no hem caigut en una recessió del 3% del PIB i ens hem quedat en dècimes.
Olivé també va dir que sortiríem de la crisi alemanys o no en sortiríem. Amb això estic d’acord. Caldrà passar a la frugalitat i la senzillesa en les polítiques públiques i en els comportaments personals. Però crec, sincerament, que Olivé no va abordar un problema global del model productiu: la sostenibilitat. L’impacte sobre el planeta del creixement global i sobre el mercat i reserves de matèries primeres. Haurem de sortir de la crisi també danesos.
Políticament correcte, el professor no es va referir al conflicte amb Espanya fins al torn de preguntes. Una persona que no creu possible la independència, va afirmar que si no estàvem disposats a defensar-la creient-nos-la, la capa dominant a Espanya no s’asseuria a negociar un canvi de model territorial perquè prefereix sacrificar el motor econòmic de la península i, per tant, créixer menys a canvi de manar més. L’altra sentència, dita des de la fredor d’un acadèmic, també és significativa. El percentatge del mercat espanyol i exterior de les exportacions catalanes era d’un 85% i 15%, respectivament, fa pocs anys. Avui ja és del 55% i el 45%. En poc temps, el mercat espanyol serà irrellevant.
La conclusió de tot plegat és que Catalunya viatja en una placa continental en direcció oposada a la de la resta de la península i que les economies catalana i espanyola, de fet, ja estan divorciades. Ara només falta que a aquesta realitat infrastructural s’hi adeqüi la mentalitat i la superestructura política. No crec que aquest festeig permanent entre Mas i Alícia Sánchez-Camacho –batejat per Polònia com a Malícia–, pugui ajornar un final irreversible. Sobretot si cada dia ens toca pagar als catalans la nacionalització de la banca d’Esperanza Aguirre i Eduardo Zaplana.
http://www.economiadigital.es/cat/notices/2012/05/les_plaques_continentals_30680.php
