Les penúries de la Seguretat Social espanyola van en contra de l’ocupació

                Espanya tenia fins fa uns anys un Sistema de Seguretat Social certament modèlic. De fet, en la vessant d’administració està considerat un model de referència. Potser per això fins a l’any 2012 va generar beneficis de forma que es varen poder fer dotacions al Fons de Reserva (l’anomenada “guardiola”), especialment per part dels catalans. Però com totes les eines, en mans d’un o altre subjecte, poden donar un rendiment diferent.
                Actualment Espanya és el quart estat de la Unió Europea amb preu de les cotitzacions a la Seguretat Social (en percentatge sobre PIB), i per tant, dels que podem considerar cars. Per això ningú ha pogut prescriure’ns, fins ara, un increment de les cotitzacions a la Seguretat Social, doncs resulta que som dels més cars. Però per altra banda, per la vessant de la despesa, Espanya està al lloc vintè en despesa en pensions (també en percentatge sobre PIB). És a dir, ingressa molt i gasta poc en relació a molts dels països del nostre entorn.
                Malgrat això, rebem missatges al voltant de la seva sostenibilitat i la seva pervivència per justificar-nos la necessitat de retallar pensions i manllevar-nos drets futurs, com una derivada més d’aquesta batalla contra el benestar que s’està lliurant. El problema de la Seguretat Social, però, com es pot comprovar, no és d’ingressos, sinó de despeses. Si està patint tensions de tresoreria, o bé, si està tenint números vermells, és per raó de la baixa ocupació i l’atur. Sense un nivell d’atur com l’actual no hi hauria cap problema de sostenibilitat del Sistema. Per tant, qualsevol argument de que cal reduir les pensions és una fal·làcia, doncs el que cal és imposar fórmules per millorar els ratis d’ocupació i treure gent de les llistes de l’atur.
                En contra d’això, aquest Nadal, de forma sibil·lina, sense consultar a ningú ni informar prèviament a agents socials, s’ha imposat un increment dels conceptes a cotitzar a la Seguretat Socials. És a dir, que alguns conceptes que fins ara eren exempts, han passat a ser cotitzables. A més conceptes cotitzables, majors quotes a la Seguretat Social. I especialment conceptes de caràcter assistencial que eren considerats millores a la protecció del Sistema de Seguretat Social (tiquets restaurant, xecs guarderia, plans de pensions, assegurances mèdiques, etc…).
                Aquest canvi en el guió que ha imposat el govern espanyol tindrà diversos efectes. El primer, és que significa un canvi en el full de ruta que havien escrit, i de forma deslleial. Si prescrivien la contenció salarial i moderació de costos com a gran fórmula per resoldre l’atur i millorar la competitivitat, o bé han canviat de rumb o excel·leixen en incoherència, ja que és evident que una part important del cost laboral (entre un 30 i 40 % aproximadament) està en la cotització a al seguretat social, i que ara, els prescriptors de l’austeritat en costos han esberlat. I òbviament, amb deslleialtat amb la resta, que han aplicat amb sacrificis importants rebaixes salarials a de tot tipus.
                 Hi ha una vessant positiva, i és que això comportarà la millora de les bases de cotització dels qui tenen la sort de treballar, i per tant, millors drets en pensions o prestacions futures (que és clar, està per veure). Però és evident que el fet que qui pitjor en surt parat siguin les empreses, que veuen incrementats els costos laborals, de sobte, i en un moment en què ja tenen la majoria l’exercici pressupostat, tindrà efectes secundaris. Perquè és clar, ja sabem que quan les empreses tenen problemes de costos (i sinó us ho explico) qui acaba patint és el treball, com a concepte, però també, com allò que uneix a empresa i persones que hi treballen. Rebaixes salarials, desaparició d’aquests conceptes, i òbviament, menys contratació.
                Vaja que les penúries i urgències de la nefasta gestió i insostenibilitat del sistema de pensions espanyol actual, els ha fet prendre una mesura a curt termini de recaptació immediata i de l’ocell a la mà, en comptes de la mesura assenyada de moderar cotització i costos per afavorir a les empreses que creïn ocupació estable a mig i llarg termini.
                Les seves penúries, però sobretot, aquest despropòsit que els caracteritza, no ha de ser el nostre model per la Seguretat Social Catalana que hem de començar a gestar. I molt menys, aquesta deslleialtat institucional constant del Goven espanyol que deixa a peu de carretera els sacrificis que estan fent persones treballadores, sindicats, empreses per sostenible el treball, i que des de Nadal, podem dir que ho és menys.