Abans que res felicitem-nos. I felicitem en primer lloc als 2,3 milions de ciutadans que van exercir la sobirania. Tots els votants els del sí-sí, els del sí-no i els del no van fer el gest de considerar Catalunya un subjecte polític i als seus ciutadans amb drets a decidir l’estatus d’independència, federació o lliure unió./
En segon lloc els voluntaris que malgrat amenaces de tot tipus fins al final van estar a les meses de votació, van obrir els locals van donar la cara, malgrat diverses disfuncions organitzatives governamentals que formen part de la microhistòria que algun dia s’explicarà./
En tercer lloc a les organitzacions de la societat civil ANC-Òmnium i els seus voluntaris que van apuntalar de forma clara les dificultats o imprevisions de l’organització governamental del procés participatiu. I van recollir milers de signatures contra l’Estat. Esperem tots els signants que se’n tregui el màxim de suc d’aquesta denúncia política./
En quart lloc als partits sobiranistes que malgrat discrepar de la fórmula emprada per la pseudovotació, van acabar donant el suport al dia 9N, sense aquest suport, l’escenari podia haver estat un fracàs de la diada i l’excusa per aquè els sectors més conservadors nacionalment del bloc, ajornessin “ad Kalendas graecas” el següent pas del procés./
I finalment al Govern, perquè malgrat el canvi de rumb no acordat i les múltiples canvis de ritme, vacil•lacions al final va aguantar l’envestida. /
El Govern de Madrid va passar de la burla a l’amenaça, però al final, alguns assessors una mica intel•ligents devien aconsellar que malgrat l’erosió que li està comportant ara mateix des de la banda més dretana i ultraespanyolista, embrancar-se de veritat en una suspensió violentada comportava un alt risc de un Maidan a la catalana i vaga general d’alta tensió en els dies següents al 9N./
Ara, per acontentar als hooligans que ha creat concentrarà el foc de la fiscalia en el President i tres Consellers. Segons molts experts sense gaires esperances que pugui prosperar res. Tothom estarà al costat dels representants del Govern i també al costat de tots els procediments legals per denunciar als jutjats pròxims i internacionals l’abús de poder del Govern d’Espanya./
Dit tot això. I ara què?/
Hi ha diversos tempos que fan complexa la situació i caldrà molta habilitat, poc partidisme, però molt de pragmatisme per anar encaixant totes les peces./
1. Hi ha dues coalicions abocades a un procés de clarificació que pot tenir un punt de traumàtic. Un cop s’ha exercit, ni que sigui parcialment, però massivament, el dret a decidir, entrem en la fase clarament independentista. I en les properes eleccions es demanarà un programa clar i un full de ruta transparent. Per tant, la gent que a CiU i ICV-EUiA són legítimament federalistes haurien de presentar un programa propi en llistes pròpies. Si no és així, i lamentant-ho molt, la població que ha votat sí-sí haurà de saber que aquestes coalicions no el poden representar en les properes eleccions.
2. Les forces que ja es defineixen com independentistes, ERC, CUP, tenen altres problemes. No per gesticular més aconseguiran canviar una realitat en les cúpules de les opcions que encara estan fent la transició cap a l’independència. El risc de sobreexcitació i de confondre desig amb realitat sobre la velocitat que es podrà imprimir al procés pot tenir un efecte boomerang sobre elles. També caldrà mesurar molt bé que l’espai a créixer sobretot, és l’espai metropolità amb molta gent situada en un terreny indefinit nacionalment però que formen part d’una massa creixent d’indignats amb la situació social i de degradació política. Caldo de cultiu que o bé es cuida cap a la banda de l’esquerra independentista o caurà de la banda d’un inconcret Podemos. Per anar segurs, necessitaríem uns 500.000 sí-sí més que només poden sortir de les àrees metropoliatnes.
3. Les organitzacions civils ANC-Òmnium, cansades de tants anys d’esforç per arribar al 9N, poden fer una fuga endavant dient que a partir d’ara tot és cosa dels polítics i per tant, centrar les seves pressions en la confecció de la llista única, sense valorar tots aquests altres factors que he descrit anteriorment i que si ens obsessionem en una sola estratègia ens poden fer errar. I oblidant també que encara ens en falten 500.000 per anar segurs.
4. Per això crec sincerament que les tasques que tenim al davant ara mateix són:
4.1 Continuar la divulgació dels avantatges de l’Estat propi cada cop més en clau democràtica, social i alternativa per entrar a les franges fluixes: joves (pocs van anar a votar), i catalans castellanoparlants (cal donar encara més força a Súmate).
4.2 Accelerar la divulgació internacional per la via de la denúncia i el suport. Ara ja estem definitivament en els titulars polítics; calen milers d’ambaixadors i d’ambaixades movent-se des d’ara fins a la proclamació.
4.3 A l’interior, empènyer el procés de clarificació dels partits que estan en trànsit. I això es fa amb la proposta d’un programa comú que contingui el compromís per unes eleccions Constituents que aboquin a un Govern de Concentració pactat prèviament amb un programa definit: la DUI, el calendari de construcció d’estructures d’estat, de declaració de la fi de la vigència de la legalitat espanyola en àmbits estratègics, els passos de reconeixement internacional i finalment la Proclamació.
4.4 El compromís que en el marc del Govern de Concentració, la presidència i la seva configuració no es faran sobre càlculs aritmètics de llistes, sinó en funció de quina sigui la millor imatge i garantia d’èxit per aquest període transitori. Crec sincerament que aquest és el plantejament que ens pot fer avançar. Qualsevol intent de començar la casa per la teulada, la llista, sense haver definit el què i el com, pot ser una greu errada, encara que revestida d’una cel.lofana de bones intencions, que malbarataria el capital dels 1,8 milions de sí. /
Estic convençut que ho farem bé.
