Les minories mouen el món

                             M’he proposat esser optimista per molt que el cervell m’adverteixi de les dificultats existents. Però no vull esser un optimista suïcida, sinó una persona que basa el seu optimisme en l’observació i l’experimentació de la realitat, quasi a la manera que ho faria un científic, analitzant la història a partir del mètode inductiu. Quan ho he fet d’aquesta manera, me n’he adonat que les persones pessimistes ho solen esser perquè no aconsegueixen els seus objectius immediatament i quan no ho poden fer queden abatuts, deprimits i temorencs. Segurament he tengut etapes de la meva vida que pensava que era un pessimista convençut a partir d’un realisme despullat de tots els llaços i coixins de falsa confortabilitat. Finalment me n’he adonat de la importància de seguir uns principis, que encara que siguin minoritaris, podrien deixar d’esser-ho en un futur proper o llunyà.
 
            Després que m’entrevistassin telefònicament, una d’aquestes enquestes que després publiquen dient quina és la intenció de vot del personal, me n’he adonat que moltes de les contestacions, ja que m’havia proposat dir la veritat, em feien dubtar si havia d’explicar la meva intenció de vot. Quan em preguntaven pel candidat, em donaven a triar entre els dels partits majoritaris, me n’adonava que quasi havia de justificar, encara que no ho he fet, el meu vot, ja que el meu candidat era segur que no aconseguiria governar ni a l’ajuntament, ni al consell ni al govern, vull dir que no aconseguiria esser batlle ni president. Quan he penjat el telèfon, he pensat que sortiria en els resultats de l’enquesta en aquell lloc on el % fàcilment es pot comptar amb els dits d’una mà. Després he meditat per què votava persones que eren tan poc desitjades per la majoria. He pensat en els objectius que tenien i he cregut que eren els únics que podien salvar a la llarga la terra que trepitjava, el petit tros de terra on he viscut i he de seguir vivint, aquesta que es troba amenaçada pel consumisme, el dogmatisme i les centrals nuclears, i en lloc de caure en una depressió, he decidit que seguiria trobant-me entre la minoria, com quasi sempre, a partir del moment que havia obert els ulls al món, quan ja tenia unes quantes desenes d’anys ja que abans m’havien impedit que els pogués obrir, i he pensat que al final sempre s’acaba imposant la raó.
 
            He cavil·lat en aquest món poblat per tanta gent que només desitja estar per damunt de la resta, aquest món on la majoria viu del pensament de quatre il·luminats, en el qual la història ha transcorregut a través d’etapes diverses, segons els territoris, on sempre uns han volgut dominar sobre els altres, uns han estat poderosos i uns altres dèbils, unes minories vivien abusant de la resta i es feien valer d’exèrcits i de gent enganada, gràcies a les religions, per continuar vivint dins l’abundància, en nom de famílies reals o de personatges divins. En aquest planeta sempre hi ha hagut una majoria de persones que acceptaven la situació i una minoria que intentava capgirar-la, modificar-la, fer que cada dia hi hagués més persones que no es trobassin injustament tractades. Me n’he adonat, que aquestes minories, durant els segles que han transcorregut, havien canviat el món, l’havien millorat i que les minories actuals continuaven essent necessàries, perquè el món fos cada dia més just i més habitable.
 
            La raó m’ha recordat que durant segles les dones no varen tenir la consideració que tenien els homes i que eren tractades com si fossin les seves criades i la majoria de dones acceptaven aquesta situació, generacions de dones la varen admetre, però sempre hi havia una minoria de dones que lluitava per modificar-la, i finalment ho havien aconseguit. No han arribat a una solució total d’igualtat, però continua havent-hi grups minoritaris de dones que no deixen de lluitar per aconseguir aquesta igualtat plena.
 
Una gran part dels homes i dones, pel color de la pell o per altres circumstàncies varen esser considerats per altres com a mercaderia, i els varen convertir en esclaus seus, com a objectes de venda i de compra i disposaven de la seva vida i de la seva feina al seu aire. La majoria d’esclaus i esclaves varen acceptar la seva situació, però sempre n’hi va haver uns quants, una minoria, que lluitaven per deixar d’esser-ho, i també ho varen aconseguir, encara que segueix havent-hi esclavituds d’altra casta.
 
            Unes poques persones amb l’ajuda d’armes i exèrcits varen eliminar la democràcia de l’Estat espanyol. La majoria de persones acceptaren la situació de viure obedients durant la dictadura, però una minoria varen lluitar sempre perquè allò s’acabàs i també varen aconseguir que desapareguessin aquelles horroroses persones, encara que la democràcia aconseguida sigui millorable des de tots els punts de vista.
 
            És per això que avui les majories accepten l’estat de la situació: territori colonitzat, substitució de la llengua pròpia, malversació dels diners de tots, pèrdua de l’estat del benestar, creixement de la riquesa d’uns quants, augment de la pobresa en l’àmbit proper i en el mundial, etc. La majoria vota partits que accepten que les coses continuïn així. És per això que és necessària l’existència de minories que puguin canviar les coses, que puguin restituir la sobirania perduda, que puguin voler repartir millor la riquesa, que puguin expulsar els colonitzadors i que aconsegueixin fer un món més just i on es pugui seguir vivint, sense perill de desaparèixer com a poble ni com a persones.