Charles Armand Tuffin, marquès de La Rouërie, dedica gairebé tota la vida a lluitar per la llibertat. Tant amb les armes, fins al punt d’assolir el grau de general durant la guerra d’independència americana; com amb la paraula, en participar en diverses delegacions bretones davant l’estat francès.
En les tradicionals disputes entre la Cort de Versalles i el Parlament de Bretanya, el 8 de maig de 1788, Lluís XVI signa els edictes de Brienne i de Lamoignon, que liquiden les competències polítiques i laminen les funcions judicials dels parlaments que, des de feia segles, representaven les formes de poder dels diversos territoris que, progressivament, s’havien anat incorporant a la Monarquia francesa. Així, en el cas bretó, els nous edictes són contraris a l’Acte d’Unió de Bretanya i França (1532).
D’una banda, La Rouërie defensa els vells privilegis de la seva classe social i, de l’altra, intenta convèncer els seus amics i companys de la necessitat d’adaptar-se als nous temps. A principis del 1792, impulsa la creació d’un grup per reivindicar els drets bretons i comença a flirtejar amb la lluita armada. De fet, el Regne Unit els lliura armes i diners, incloent 6.600 fusells i 4 canons.
En general, els voluntaris bretons s’oposen a l’empresonament (i a l’execució) del rei, a la “Constitució civil del clergat” i a la uniformització de les lleis per al conjunt de França. La mateixa Declaració dels Drets de l’Home avala el dret del poble bretó a decidir el seu futur. Bretanya és l’àmbit de sobirania en el qual s’han d’aprovar les lleis bretones. I, per tant, les imposicions d’una instància de poder aliena (com l’Assemblea o el Govern francesos) són contràries a qualsevol principi democràtic.
Al setembre de 1792, els revolucionaris assoleixen una extraordinària i inesperada victòria a Valmy, aboleixen la monarquia i proclamen la república.
La Rouërie es veu obligat a canviar constantment d’amagatall fins que mor –literalment esgotat– el 30 de gener de 1793. Els seus camarades l’enterren en un lloc secret, però –finalment– se’n descobreix el cadàver, que s’exhuma, es decapita i s’exhibeix públicament per a l’escarni de la causa bretona.
En moltes ocasions, les llibertats democràtiques contemporànies s’han imposat de manera poc democràtica sobre espais estatals construïts amb un seguit de pràctiques gens democràtiques. Precisament, per aquesta raó, cal acceptar la possible redefinició d’aquestes fronteres a través de l’exercici democràtic del dret a l’autodeterminació.
Article publicat a El Temps el 10 de novembre de 2009
