Com quan va sorgir el concepte de les dues Españes, les dues Catalunyes que ha fet aflorar Ciudadanos, estan condemnades a conviure de la millor manera que puguin… Ja sigui en una Catalunya independent o be dintre de l'Estat.
Això sense el reconeixement de totes les parts i el respecte mutu serà impossible, i sembla que per una part no serà fàcil si no fa un esforç, a hores d'ara impensable, per sortir de la dinàmica d'odi, animadversió i ressentiment, tant dels càrrecs polítics que ho propaguen com també dels que ho comparteixen i s'hi senten representats.
Vés a saber el que durarà aquest “producte polític” creat per una feina molt determinada, però el mal que ha fet, i que està fent com en un crescendo, sobretot a Catalunya -que era l'objectiu- restara com una ferida oberta molt difícil de cicatritzar.
Els més obsessionats en què aquí no es pot viure -com ells voldrien- i amb possibilitats, se'n van, però el terreny abonat, bé amb el seu vot, bé amb el seu discurs, serà molt difícil de tornar a ser utilitzat.
La ciutadania resident a Catalunya mai no s'havia plantejat, si més no d'aquesta manera tan radical, com a condicionant les diferències evidents que sempre hi han conviscut amb la més perfecta normalitat, respectant-se i si cal, com sempre ha passat en el cas de la majoria de catalanoparlants, amb la més natural adaptació a l'altre en la manera en que més es poden mostrar aquestes diferencies, que és en el moment de comunicar-se.
El que si que que a hores d’ara ja es pot dir, sense por a equivocar-nos, és que el 2010, llavors amb el PP com a únic responsable, va marcar un abans i un desprès en la manera de pensar, i de reaccionar, de l’eix central de la ciutadania de Catalunya, fins llavors catalanista de a peu i convergent de vot.
Tot el que s'ha anat succeint des d'aleshores no ha fet més que anar confirmant aquest viratge, que rarament es podrà desfer per tornar a la forma “de fàbrica”.
