La sentència de l’Estatut ha marcat, encara més clarament, un abans i un després en les relacions entre Catalunya i Espanya. A partir d’aquell moment no s’hi val a nedar entre dues aigües i, parafrasejant en Bush, o estàs a favor de Catalunya i les seves llibertats, o hi estàs en contra.
Catalunya sempre ha volgut fer un “fair-play” amb Espanya però, amb segons qui, no hi ha manera, ja que seguir les regles que ells ens imposen implica perdre la nostra identitat i cultura, el nostre teixit industrial i productiu, els nostres mecanismes d’autogovern, el nostre futur i el dels nostres fills. Jugar amb algú que fa trampes, jugar en definitiva amb les cartes marcades, vol dir jugar sempre a perdre.
Els espanyols, finalment, s’estan traient la màscara. Cada vegada n’hi ha més que en parlen més clar. No hi ha res a fer. No ens volen com som. Ni en el nivell simbòlic, ni en el de respecte a la nostra cultura i història, ni encara menys en aquells camps on reclamem poder més real i tangible, n’hi ha res a fer…
No podem més consentir partits polítics mesells amb Madrid, polítics ineptes, incapaços de posar-se d’acord mínimament en defensar les nostres llibertats. Polítics que accepten, amb el cap cot, cada calbot que el gran senyor mesetari ens clava cada vegada que ens en sortim del seu camí traçat.
L’hostilitat contra Catalunya i els catalans ha arribat a nivells tan alts, que la històricament difícil convivència amb Espanya s’ha fet ja impossible, i ja poca cosa s’hi pot fer que no sigui partir peres i començar de nou a reconstruir el país, aquesta vegada sí, amb les nostres regles, sense cartes marcades.
Deixem de perdre temps i esforços mirant de canviar qui no vol o no pot canviar. Com més serem més difícil serà que ens ignorin o puguin aixafar la nostra veu. Ara cal fer un gran acte conjunt de rebel•lia, de rebel•lia democràtica, deixant d’obeir les seves lleis, les lleis que ens ataquen i ens reprimeixen, amb unes regles del joc que van clarament contra nosaltres. Ningú mai no ha recuperat la seva llibertat obeint el seu botxí. De fet tots ens ho ensumem, ara és l’hora de fer el que fa tres segles que cal fer. I molts ja ho sabem. Tu també?
