Després de la resposta de l’Estat l’octubre passat vàrem quedar tocats, despistats. A partir de l’acatament del 155 i que tots els partits -sí, també del President- decidissin presentar-se a les eleccions que havia convocat Rajoy només hem assistit a grans gesticulacions i retòriques emocionals més que racionals que només han fet que augmentar aquesta sensació general de desgavell. És lògic, és materialment impossible traslladar al “món real” la distòpia que alguns intenten fer creure que és una realitat tangible. Coses com que el “Parlament és sobirà”, “som República”, “obriu les presons”, etc. sonen bé, són èpiques però més que realitats són desitjos que tots, en més o menys mesura, sabem el que són. Per més que jo vagi dient i pensant molt fort que tinc un milió d’euros al banc si tinc el compte més sec que un bacallà quan vagi al caixer no me’n donaran ni cinc. Doncs això. Altra cosa és que puc treballar per aconseguir aquest milió d’euros en comptes d’estar tot el dia pensant que ja el tinc mentre em barallo amb qui em diu que és mentida i hi vaig perdent el temps. I resulta que a l’octubre del 2017 vàrem anar al caixer a veure què trèiem i ens vàrem endur una sorpresa.
La veritat és que aquest desgavell -fruit del xoc amb l’aparell de l’Estat i l’interès partidista i d’hegemonies- està degenerant el debat públic a tota velocitat i amb formes molt desiguals. Algú ha de ser el culpable de que no haguem aconseguit la República independent i cert electorat català vol “sang” i alguns treballen intensament perquè no sigui la seva sinó la d’un altre. La qüestió és que en comptes de ser honestos i deixar clar que la República no ha vingut -encara- perquè no hem rebut reconeixements internacionals i perquè l’Estat espanyol no és prou democràtic i que a més ens ha passat pel damunt perquè no tenim prou força -només cal veure la mobilització social del 21D o del 8N- preferim penjar “la culpa” -concepte cristià que és fosc i ningú vol- als nostres. Fins i tot d’aquells que hi han deixat la pell i pagaran amb anys d’exili o de presó.
N’hi ha que han decidit canviar l’enemic poderós de l’Estat per un de més assequible i proper. Un exercici de gran irresponsabilitat i mesquinesa. És per això que tots els que s’atreveixen a denunciar aquesta actitud són titllats de traïdors i es converteixen en bèsties negres. Fer grans proclames i insistir amb el “ho tenim a tocar” en comptes d’acceptar que potser cal fer d’altres coses a partir d’ara per poder guanyar i que això va per llarg l’únic que fa és enfonsar el moviment i abocar-lo a un guerracivilisme massa perillós.
El cas de Sergi Sol és un clar exemple. Un home que va ser dels primers a ser empresonat per insubmís a l’Estat i que sempre ha estat en la lluita des de la trinxera. Sol també va creure’s el “ho tenim a tocar” i va treballar ben activament perquè ho toquéssim ben aviat. Ara ha escrit un llibre sobre el president d’ERC on hi explica els moments més durs d’abans i després de l’1 d’octubre i la posterior repressió viscuda en primera persona. Diu coses incòmodes pels que encara resten instal·lats en el “ho tenim a tocar” i encara més per aquells a qui els hi interessa que molts hi restin instal·lats -sabent perfectament que ja no som en aquell moment-. Precisament per això Sol s’està convertint en una bèstia negra dels que no estan disposats a assumir ni gens ni mica la seva responsabilitat en res i el “marcatge a l’home” està esdevenint un esport bastant practicat en segons quins fòrums.
Opinadors “oficials” i Ínclits tuitaires dirigits comencen amb l’insult i tot un ramat que no sap res o quasi res de qui és ni què fa Sol l’hi vessen al damunt tota la ràbia i frustració com ho feren els sacerdots que demanaven cremar a la pira a Galileo Galilei per dir que la Terra orbitava al voltant del sol era en un moment en que tothom tenia claríssim que era al revés. I no dubten en mentir sense cap vergonya: que si és del CNI, que si va pactar amb Soraya, que si Junqueras és a la presó per culpa d’Ell, etc. En realitat, Sol, fa por a segons qui. I aquesta és la clau de volta. Es converteix en una bèstia negra i en un boc expiatori dels irredempts guardians del pot de les essències pàtries perquè sap veritats i segur que té informació incòmoda que potser podria demostrar el contrari i, malgrat tot, tampoc la fa servir contra ells. Ni contra ningú. Però el seu discurs i la seva proximitat amb Junqueras rebenta l’estratègia electoral i partidista dels que segueixen cavalgant la mentida i aprofitant-se de la frustració. Sense entrar a discutir expressions més o menys encertades o adequades en els seus articles l’important és el missatge de fons que vol transmetre. I aquest és el que s’intenta silenciar convertint-lo en bèstia negra.
Tot plegat fa bona la frase d’Orwell quan deia allò de que “En temps de mentida universal, dir la veritat és un acte revolucionari”.Per això és esperable que tots els que no s’abracin incondicionalment a les tesis dels que inflamen el “ho tenim a tocar”, “investiu el President”, “desobeïu o dimitiu” es convertiran, de la nit al dia, en bèsties negres, encara que no les conegués ningú el dia abans.
