Com si del joc de buscar les 7 diferències entre dos dibuixos, aparentment iguals, es tractés em venen les ganes de jugar a trobar-les en perquè els catalans ens sentim diferents a la gent de la resta dels pobles d'España, sense que això vulgui dir ser millors si no això, diferents, per molt que ens diguin que no pot ser, que és impossible, que el motlle és el mateix i comú per a tots.
A part de la primera diferència, la llengua, que ja per si sola seria suficient per certificar-ho, s'ha de parlar forçosament de la nostra pròpia cultura, en algun cas totalment enfrontada a les demés, i més a les determinades com a nacionals que, qui no les te assumides així, sembla que estigui en pecat.
S'ha de parlar, també forçosament, de la nostra pròpia història que des dels 800 han anat escrivint, a vegades amb la seva sang, els que han lluitat defensant la nostra terra. La que, en algun moment i fet, pot coincidir… I no masses vegades favorablement, i si massa vegades amb l'efecte d'opressió i imposició.
La llengua, la cultura i la història, serien els trets bàsics per argumentar el sentiment que, històricament al llarg dels temps, ens volen negar. Però be, fins complir amb el repte de trobar-ne 7 de diferències, prou sòlides, encara en faltarien 4… I no ha estat massa difícil trobar-les.
Tenim una manera diferent de viure en societat, de viure la política, de treballar, d'afrontar els problemes… de pensar.
La nostra capacitat en saber-se en-fotre de nosaltres mateixos, i dels qui ens envolten, sense que això s'hagi de prendre com insultant ni que provoqui cap escarafall.
Ens regim per un innat instint dialogant, pot ser massa i tot, com a valor principal per negociar el que es pretén tot i que, sovint, i en segons que, només ens ha servit per caure en l'engany i l'ensarronada.
La 7a. diferència podria estar representada per uns que viuen d'España i uns que viuen per España. Per els que tenen il·lusió per un incert projecte nou i els que tan sols estan aferrats a les restes d'un certament caduc.
Aquestes diferències només es poden negar a través de la malaltissa subordinació a que ens sotmet un poder establert que hauria de començar a veure com, amb l'estupidesa còmplice d'altres, es va esmicolant per la impotència per canviar la cara per resultar més seductora, per re-inventar-se per poder acomodar la diversitat existent..
Les postures intransigents ens han abocat a buscar, i posar en valor, les diferències… A canviar el nostre xip per entomar els desgravis i les injustícies de l'Estat, si ho comparem amb abans del 2010… A prendre la decisió, ara ja molt generalitzada entre els que viuen a Catalunya, d'expressar amb veu alta que així no podem seguir, ni com una part d'España, i molt menys com a país.
Publicat al http://www.reusdirecte.cat/
