Joan Tardà, en la campanya electoral de 2017, quan encara no s’havien empresonat els consellers, ni el vicepresident Junqueres, ni la presidenta Forcadell, va citar Lenin, a Torroella de Montgrí. El moment “revolucionari” s’ho mereixia. Després del míting l’independentisme esclatava en bolxevics i menxevics.
La clarividència de Tardà emparava els canguelis d’ERC i esquerdava els “radicals i hiperventilats”. L’estela menxevic ha estat una primavera per l’unionisme moderat i per Madrid, que s’autoconvenç de la “bondat” de la repressió. “Eren verdes”, diuen i somriuen, els menxevics.
Torra, no és Lenin. Lenin era tot voluntat, decisió i lucidesa. Tenia 1) el partit, 2) un estat sense els Romànov i sense una burgesia per fer un govern democràtic. Tenia també 3) els soviets, entrenats a la lluita i la repressió. Torra suggereix “Moments(tums)”.
Tardà té tota la raó: Als bolxevics els cal un Lenin que estructuri el partit i el disciplini. Un Lenin que dirigeixi els soviets i els entreni per a ser un contrapoder porós, eficient i ramificat. Un Lenin que pacti amb el poder internacional un tractat de sobirania. Sense Lenin, només hi ha hiperventilació.
Menxevics i bolxevics reparteixen, de fet, un mateix missatge: “ens han vençut”. Queden les estructures autonòmiques, les mateixes que l’unionisme moderat vol dominar. Res més.
El 18 agost 2020 Torra declarava a l’ACN que estava disposat a fer una DUI, però, que els menxevics l’han decebut i, per això, no ha “culminat” el procés. Seria el migdia. L’ombra de Lenin era ínfima, trivial, inapreciable.
Isidre Palmada
Camós, 19 d’agost 2020
