S'acosta l'hora de la veritat. S'acosta l'hora que els catalans desobeeixin Espanya si de veritat es volen independitzar. Per això, naturalment s'acosta l'hora que els catalans continuïn girant l'esquena a la desobediència a Espanya, per infantilisme i covardia. Els catalans es pensen que la independència és gratuïta, que s'aconsegueix a còpia de festetes i de tenir raó, sense sacrificis, i que l'enemic és un gosset de peluix. Al capdavall, tot el cofoisme ridícul català que estic suportant sobre democràcia, raons, esperit cívic, festetes multitudinàries i bla bla, no és més que el pretext dels catalans per justificar la seva tossuda negativa a fer allò imprescindible que caldria fer per alliberar-se d'Espanya: desobeir-la. Mentre Europa admet un estat feixista com l'espanyol en el seu si, i li dóna la raó en l'afer català, de vegades per activa i sempre per passiva, els catalans encara volen creure que la independència és cosa de democràcia i de bones maneres. La UE és abans interessada que demòcrata. La UE no és rigorosament demòcrata perquè admet i la conforma un país antidemòcrata com Espanya. Els catalans no volen entendre que el món és hipòcrita, violent, per més encorbatat que vagi, perquè de fet la corbata és l'estètica de la hipocresia.
Tot el que no sigui desobediència catalana a Espanya són bonics focs d'encenalls. S'acosta l'hora de la veritat, quan, com que els miracles no existeixen, els polítics catalans tornaran a comportar-se amb la mediocritat que els correspon i el poble català ho aprofitarà per assenyalar-los amb el dit com a culpables de tots els mals. Criatures. No és endebades que el tarannà d'aquest mateix poble català va estar votant 23 anys seguits un personatge que era el rei de fer la viu-viu, de marejar la perdiu, unes grotesques arts que a sobre li van merèixer els qualificatius de “gran polític, gran estadista, animal polític”. És el nivell que hi ha.
No m’ha sorprès gens l’èxit de la via catalana a Bcn. De fet, el donava per fet. Des del punt de vista estrictament de proposta organitzativa era un tema d’estètica, i ja deia Josep Pla que “als catalans ens perd l’estètica”. Certament, els catalans són els reis de l’organització de focs artificials, i crec que per diverses raons, algunes ja apuntades fins a fer-me molt pesat: infantilisme, ànsia patètica de ser estimats pel món a causa del seu acomplexament de poble colonitzat, i recurs perfecte per marejar eternament la perdiu i evitar actuar en el sentit efectiu que caldria. Ja es va veure als jocs olímpics del 92, on tot de voluntaris catalans van fer-ho lluir tot a la perfecció, tot per cert excepte la paraula Catalunya. I s’està veient els últims anys amb les performances independentistes. Els catalans, infantils reis de l’autoengany com són, ara estan eufòrics amb l’èxit de la ve baixa i previsiblement creuen que per això la independència “és a tocar”. Cada cop que sento que ho diuen, personalment com a independentista també em toca, ni que sigui els pebrots amb tanta imbecil·litat.
Quan analitzo fredament de què ha servit en positiu l’última performance catalana, m’adono que, de moment, per dues coses, i certament interessants. D’una banda la massa atreu la massa, gregària per definició, i això sens dubte significa nous independentistes apuntats al carro. Em refereixo al populatxo, el mateix que fins fa quatre anys era menfotista, es fotia de l’independentisme, i que ara, en bona part no pas per convenciment sinó per afegir-se allà on va el corrent imperant, branda l’estelada. Ho celebro. Llàstima que no ho celebro gaire per la raó que tot seguit exposaré. I d’altra banda la ve baixa ha servit, efectivament, perquè cada cop més puguem anar pel món sense haver d’anar explicant que som catalans i que els catalans no som espanyols. Però compte, perquè si no aconseguim la independència aquest progrés se'ns girarà en contra: farem el ridícul, i als ulls del món serà la confirmació de la nostra espanyolitat.
Un referèndum segons la legalitat espanyola no es produirà mai de la vida, i un referèndum segons la llei catalana, desobeint per tant la llei espanyola, està condemnat a fracassar perquè per començar seran prop de la meitat dels catalans mateixos, molts dels quals, per cert, dels que van participar a la ve baixa alçant l’estelada, els qui no reconeixeran la legalitat catalana i els semblarà que la cosa és de fireta si no la legalitza Espanya. Són les contradiccions que provoca l’autoodi, la manca d'autoestima. Són les coses del rentat de cervell espanyol d’anys, per més estelades que ara tants catalans brandin. Són les coses de la por a l’hora de la veritat. Són les incoherències esquizofrèniques dels catalans, i que no desapareixen en quatre anys, és a dir, de la nit al dia.
Artur Mas va declarar la nit de la Diada que es faria la consulta i miraria “d’acontentar a tothom”. Ai ai ai. Quan en aquesta vida vols acontentar a tothom, no només no acontentes a ningú sinó que comets una injustícia amb una de les parts. I en aquest cas hi veig una contradicció. D’una banda Mas ens diu que la raó està de part dels demòcrates (els del “dret a decidir”). Aleshores, per què els demòcrates hauríem de permetre acontentar a tothom? Per què hauríem d’acontentar els qui el mateix president català reconeix que no tenen raó? Si és així, si acontentem els desraonats, no quedarem amb tota lògica desacontentats els de sempre, els independentistes? Com pensa Mas, doncs, acontentar a tothom? El que diu Mas no té sentit i no augura res de bo. La vida és conflicte i només es pot acontentar la mediocritat.
No crec que estiguem en un moment històric tal com alegrement afirmen els catalans, infantilment eufòrics per l’èxit de la v baixa, sinó que serà l’actitud assertiva i ferma dels catalans, encara per demostrar amb forma de transgressió de la llei espanyola, allò que podrà convertir aquest moment, aleshores sí, en històric. I és que, a banda d’alegres festasses, els catalans encara no han fet res. Res de res. Justament per això ni Europa ni el món tampoc no fan res respecte als catalans. No fan res perquè els catalans encara està per veure que facin res de debò. Parlo de transgredir. De moment, bons minyons. I el món es fot dels bons minyons. De fet, el món només fa cas dels mals minyons, justament perquè el món no vol problemes. Siguem, doncs, un problema.
L’endemà de la Diada els mitjans catalans, provincians com són, s’afanyaven a destacar el ressò internacional que va tenir la nova performance nostrada. “Ens estimen, ens fan cas, ens comprenen, han vist que som bona gent”, venien a dir. Patètic. Els catalans continuen sense voler entendre que ja poden anar organitzant sidrals estètics, que si no fan ells el gest de ruptura amb Espanya, Europa i el món no ho faran per ells, i quan parlin d’ells només serà per comentar les performances catalanes, de la mateixa manera que comentarien la gesta d’un quàdruple salt mortal aconseguit en un circ. Res més. Això, fins que un dia es cansin de tanta performance i, amb raó, els provoquem un somriure condescendent.
Els catalans continuen empassant-se la comèdia infantil que la independència s’aconsegueix pacíficament, o sigui per la via lúdica i del poder de la raó. Els dono tota la raó quan diuen que l’única arma que tenim és el convenciment i la perseverança, però no pas quan s’invoca a la via estrictament de legalitat democràtica. Les vies rigorosament demòcrates que pugui demostrar Catalunya per aconseguir la independència, Europa se les passa i passarà pel folre. Aprofitem-ho, doncs, perquè no és més que una feblesa. Amb això estic dient que, tal com apunta Xavier Roig en els seus articles al nefast diari Ara, jo tampoc sóc partidari de celebrar cap consulta. Una consulta, atès el context en què ens trobem, perjudica l’independentisme. Una consulta ni servirà per demostrar a Europa com de bona gent demòcrata som, ni per aconseguir la independència tenint en compte que no es podrà fer en plenes condicions i que la legalitat catalana no serà acceptada ni per la meitat dels catalans de l’estelada mateixos. Crec que caldria convocar eleccions per al 9-N un cop el TC ens tombi la llei de consultes i després conformar un govern d’unitat per fer la DUI. El món ja haurà vist que som gent seriosa que ho hem intentat tot. De fet, no ens enganyem: no cal que ho vegin aleshores. Si no ho veuen ara, és un cas de cinisme o d’oftalmòleg. És clar que potser no veuen que els catalans són gent seriosa perquè de fet no ho són. Les vergonyants picabaralles entre la lamentable classe política catalana, i que desembocaran en qualsevol cosa menys en un govern d’unitat amb un mandat inequívoc de DUI si se’ls vota, en seran aviat la prova. I posats a demostrar la falta de serietat catalana, em remeto a la següent performance, aquella que els catalans s’empescaran per a la propera Diada, i fins a l'infinit.
