Les paraules d’aquest anònim anglès eren certes. A Barcelona, com a Cardona i als darrers punts de resistència, banderes negres voleiaven esquinçades, tacades de sang, amb les inscripcions: “viurem lliures o morirem” i “mort o els nostres Privilegis conservats”. Al setge de Barcelona hi perderen la vida 7000 resistents, molts foren enterrats a l’anomenat Fossar de les Moreres on la tradició diu que no s’hi volgué cap traïdor. Abans d’aquest final, milers de catalans i catalanes havien mort durant l’avançada de les tropes de Felip V fins a la capital; coneixem les massacres que els soldats atacants feren a moltes viles.
En caure Barcelona, l’11 de setembre de 1714, l’exèrcit borbònic i la nova administració castellana darrera seu iniciaven la destrucció definitiva de l’Estat català, un sistema constitucional pactista de vuit segles de durada. Els municipis, la Diputació del General, les Corts; tot desapareixia a canvi de càrrecs i pragmàtiques castellanes sense cap compensació o control per part dels estaments de la terra. A un país desfet se li incautaren les rendes de les seves principals institucions i se li exigí un nou impost inassumible en aquella situació: el cadastre. Aquell 11 de setembre significava, també, l’inici de la introducció forçada al país de l’idioma castellà i el tancament de les principals institucions culturals i científiques, és a dir, de totes les universitats existents.
Però la repressió anava més enllà, els comandaments militars de Barcelona eren arrestats, entre ells, el general Antoni de Villarroel, artífex de l’exitosa estratègia defensiva que va estar a punt de fer canviar el curs de la guerra. Tot l’estament eclesiàstic passà a ser considerat sospitós: molts capellans, canonges i bisbes van ser foragitats de llurs càrrecs. El càlcul de persones exiliades, algunes després que la seva casa i les seves propietats els fossin arranades, puja fins a les 25000. Al març de l’any següent, moriria executat el general Moragues, el cap del qual romangué durant anys engabiat al Portal de Mar de Barcelona. Era un càstig exemplar, però en realitat fou un més de les entre 6000 i 7000 persones assassinades per la repressió borbònica. Semblava tot perdut. I a fe de Déu, i en contra d’allò que pugui dir-se, que l’endemà de l’11 ningú que no fos un botifler ajudat pels ocupants no pogué obrir el seu negoci.
Per aquells dies difícils, Joan Barceló, dit Carrasquet o Carrasclet, car era fill de pagesos i llenyataires d’alzina (també anomenada carrasca), tornà al seu Priorat natal per a viure a cavall dels pobles de Capçanes i Marçà. El seu pare havia estat capità de fusellers de l’exèrcit austriacista. Pocs anys després Joan Barceló va lluitar en les llargues campanyes del general Nebot per aixecar les comarques ocupades i així provar de mermar la reraguarda borbònica mentre Barcelona encara resistia.
Aquell mateix 1714, amb el país vençut, Joan Barceló s’enfrontà a un oficial borbònic a qui per poc no matà. Fou empresonat dues vegades i dues vegades s’escapà. A la fi, organitzà diverses partides guerrilleres que es feren senyores de les muntanyes de Prades i el Priorat. Fins alguns clergues donaren suport als revoltats des de les seves esglésies. L’endemà de l’11 de Joan Barceló fou el de convertir-se en Carrasclet, en tot un mite per a liderar la Catalunya irredempta. A partir d’aquell dia fou un malson pels borbònics. Poc a poc es féu seu el sud del Principat reduint a les ciutats el control dels ocupants. I Carrasclet, com la Catalunya resistent, esperaren el seu moment. I aquest semblà arribar.
La quàdruple aliança que uní els interessos de França i Anglaterra deixà Felip V en molt mala posició. Soldats francesos i anglesos ocuparen una franja del nord del Principat l’any 1719. Carrasclet rebé armes i homes. Comandant-ne 8000 lluità al Priorat, el Camp de Tarragona, les Terres de l’Ebre i la Terra Alta, ocupà efímerament la ciutat de Reus i posà setge sense èxit a la vila de Valls. A les terres de Lleida trobà l’ajuda d’altres guerrillers la vida dels quals no ha estat encara avui estudiada.
Però el context internacional tornà a girar-se en contra i Carrasclet es veié obligat a abandonar el país l’any 1720, sense que per això s’extingissin les partides guerrilleres de l’interior del país. Carrasclet arribà a Viena, havent embarcat a Cotlliure i passat per Maó i Gènova. Allí esdevingué coronel de l’exèrcit austríac i hi formà una companyia de catalans per combatre a Nàpols (1734), on fou empresonat fins a 1740. Poc després va formar un batalló de catalans per lluitar contra els bavaresos en la Guerra de Successió a la Corona austríaca i, finalment, va morir en un darrer combat prop d’un poble de la Selva Negra. Era l’any 1743. La seva defunció hi està documentada però no s’hi ha pogut trobar la seva tomba.
Joan Barceló “Carrasclet” mantingué viva la flama irredemptista l’endemà de la derrota. Això ens diu que quan ha estat fàcil el derrotisme més absolut, quan ha semblat que el país desapareixeria per sempre, Catalunya ha tingut homes i dones que s’han conjurat per la seva supervivència i han cregut en la victòria. Per això em pregunto: està justificat el pessimisme que es respira l’any 2008? Què representa aquest derrotisme que ens impedeix avançar? És evident que els catalans i catalanes d’avui tenim més opcions per actuar que Carrasclet! També tenim, encara que no ens ho creguem, més possibilitats de victòria. El dubte és si confiarem en les nostres forces i sabrem ser valents i valentes. Segur que, des del seu exili definitiu, Carrasclet confia que l’ànima d’aquest poble no hagi mort.
