L’ELEFANT i els CECS

El primer va tocar un ullal i va dir que era com una llança.
El segon va tocar el ventre i digué que era com un mur.
El tercer va tocar una cama i pensà en el tronc d’un arbre.
El quart va tocar la trompa i va dir que era com una serp.
El cinquè va tocar una orella i s’imaginà una fulla.
El sisè va tocar la cua i digué que era una garlanda.
Llavors el rei els digué: ¿per què no us poseu d’acord entre vosaltres i decidiu què creieu haver tocat i palpat? Els cecs es van posar a discutir aferrissadament i al cap de cinc minuts s’estaven matant entre ells.

Doncs això. Els nostres “cecs” (polítics) han posat quantitat de bastons a les rodes i no han sabut o volgut posar fil a l'agulla per crear aquest nou “elefant” (estat), que tots desitgem. Han estat tres mesos a mata-degolla i, ara, a l’últim segon volen que tot plegat doni un tomb en sentit favorable. Com a la llegenda índia, si durant aquest llarg temps cadascun dels “cecs” han pensat i defensat coses diferents, perquè en aquest últim assalt han de veure-ho d'una altra manera?
Ja sabíem que seria difícil, però que nosaltres mateixos ho complicaríem fins a l'extrem que hem arribat, no ens ho pensàvem.
Cap de les dues opcions sobiranistes han entès res. A l'últim article que vaig escriure, donava la culpa de tot plegat a JUNTS pel Sí i a la CUP, i demanava que els Reis portessin un camió ple de carbó als dos partits, per la seva poca entesa.

No han entès res, perquè l'objectiu de les eleccions del 27-S era per a crear, un nou Estat independent a Europa, i no, com vulgar pati d'escola, saber qui és el més “guapo”, qui ha de ser el “cap” de tot el sarau o acusar a l'altre com a culpable d'haver arribat a la situació en què ens trobem. Un pati d'escola on ningú és culpable i tothom s’expulsa les puces.
La CUP assenyalant a CDC com a culpable, per no cedir el lloc de president a una altra persona i acusant al partit de no avenir-se a les seves exigències.
CDC, dient tot el contrari i en paraules de Josep Rull, titlla a la CUP d'immaduresa, de passivitat i por d'assumir responsabilitat.
ERC, demana aquesta responsabilitat a CDC i la CUP i que continuïn negociant fins a l'últim minut. I ells què? No tenen la mateixa responsabilitat? En les negociacions no estan junt amb CDC formant equip amb Junts pel Sí?
Com podem veure en aquest pati d'escola, l'interpel·lat mai és culpable, quan en realitat tots tres són mereixedors de ser acusats.
Com sempre, han prevalgut els interessos de partit abans que els interessos dels dos milions que vam votar el 27-s, per la nostra independència. Generositat per les dues bandes: zero.
 
 Volíem anar per feina i fer-ho tot a corre-cuita i al capdavall som on érem. Ni govern ni full de ruta en marxa. La CUP, malgrat el que havien negat han dut tota la seva bel·ligerància només en el “qui”. Els altres, JUNTS pel Sí, han sigut impertorbables en el que demanava la CUP, pel que respecte a la presidència. Així és impossible arribar a un consens. Paraula, la qual sempre tenen a la boca els nostres polítics, però que només és això: paraules, paraules… Tots dos partits sobiranistes ens fan saber que han sigut tres mesos de converses, reunions i trobades on s'han debatut molts temes, en els quals l'acord ha sigut total. Tothom es pregunta: si tanta concordança només ha servit per anar a unes noves eleccions després de cinc mesos i escaig del 27-S, ¿com seran les reunions i discussions (en cas d'aconseguir una majoria independentista al mes de març) per engegar aquest nou Estat Català? No cal ser massa intel·ligent per saber que acabaran tots pensant i volent coses diferents, com els “cecs” de la llegenda índia, i el pati d'escola cada vegada serà més gran i, tot plegat, serà el conte de mai acabar.

Enmig d’aquesta concordança que ens volen fer combregar amb rodes de molí, també hi ha molta discrepància que ens volen amagar.
La CUP sabent que Artur Mas i JUNTS pel Sí no cedirien, no calia que fessin tanta comèdia; i JUNTS pel SÍ veient com en són de tossuts els de la CUP, han volgut portar aquesta tossuderia fins al límit, volent demostrar que si la CUP és tossuda, ells encara ho són més. I així estem! Sense començar un camí que ens porti a la nostra alliberació nacional. Sense aquestes incoherències ens hauríem estalviat aquests tres mesos, sense caldre tres sessions parlamentàries, tantes reunions, assemblees, desavinences, declaracions contradictòries i tenir tot aquest temps el país en “stand by”.
De què va servir l'endemà del 27-S, votar per majoria al nostre parlament, la declaració de ruptura i desobediència amb l'Estat espanyol? Perquè tantes declaracions d'uns i altres, dient que al “procés” no hi sobrava ningú, si hem vist que pel cinquanta per cent de la CUP, sí que sobrava algú?

I ara, arribat el final del primer acte de tota aquesta comèdia, comença el segon. Encara que Artur Mas fes un pas al costat per deixar a una altra persona per a presidir el govern català i la CUP votés a favor per poder formar un nou govern, no seria el mateix. Governar i votar coses al nostre Parlament, amb uns companys de viatge que no te'n pot fiar (tant per una banda com per l’altra) seria un suplici, doncs contínuament estarien fent assemblees per decidir que han de votar, sabent que per molts acords que haguessin arribat a la taula de negociacions, a l'hora de votar al Parlament tot serien entrebancs.
Com en molts moments de la nostra historia no cal que vinguin de fora a sembrar zitzània. Nosaltres sols ja ens bastem per tirar-nos pedres en pròpia teulada. Sembla mentida que els nostres partits sobiranistes no vegin que tota aquesta moguda de desconfiança, recels i enemistat entre ells, afavoreix als partits unionistes que deuen estar fregant-se les mans tot destapant ampolles de cava.
 
 Si aquesta vegada que hem estat tan a prop d’aconseguir el que tants anys hem estat maldant, no som capaços d’arribar a la nostra independència, és que no la mereixem. Fins i tot, tinc la sospita, que la CUP i JUNTS pel Sí, vulguin la independència del nostre poble. Del poble que ha lluitat, manifestat i cridat com mai i que està sent humiliat amb un fracàs, promogut pels nostres ineptes polítics.
La CUP i JUNTS pel Sí han fet el paperot representant un espectacle vergonyós. El Baños, dient que el camí cap a la independència no el deixarien perdre. La setciències Ana Gabriel (que no té ni idea de què vol) mentint abans del 27-S afirmant: “Ens és igual com es digui el president si vol declarar la independència”, i reblant el clau també van dir, que la CUP, “seria l’accelerador i la garantia del procés”. Doncs en totes les seves assemblees (i mira que en fan…) deuen haver-hi assistit una colla de passerells i xitxarel·los, que no saben el significat de les paraules: “acceleració” i garantia”. Ja sabem que d’on no n’hi ha no en raja.

No tota la culpa és de la CUP, perquè L’Artur Mas, l’Oriol Junqueras, el Romeva, el Turull, la Marta Rovira i molts més de JUNTS pel Sí, durant aquests tres mesos han dit el mateix; que el procés anava en pas ferm i no es deixaria perdre l’oportunitat d’arribar a bon port. O ens han enganyat o són uns polítics que no es mereixen ser els nostres representants. L'Artur Mas ha dit aquests dies que JUNTS pel SÍ ha comès un error confiant en la CUP. I confiant amb JUNTS pel Sí hem fet bé? Si els dos partits s'esbatussen entre ells sense aconseguir l'objectiu, és que no hem triat el correcte.
Si al final no hi ha acord i tot se’n va en orris, els catalans d'ara i les generacions que han de venir us condemnaran per tot el que hauríeu promès i no complíreu, per tot el que hauríeu il·lusionat i decebéreu, per tot el que hauríeu pogut fer i no volguéreu dur a terme.

Miquel Martí i Pol, ho tenia clar i ens va deixar aquests versos:

Posem-nos
dempeus altra vegada i que se sentí
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

I vosaltres, polítics, que heu començat a fer el que era possible, per la vostra supèrbia, els vostres interessos de partit, les vostres enveges i els vostres odis, heu fet com els “cecs” de la llegenda índia:
No pensar ni saber veure el mateix en un projecte engrescador i beneficiós per a tot un poble.