L’Eix i el relat de la nova Catalunya

Aquest inici de 2013 ha arribat amb la inauguració del desdoblament total de l’Eix Transversal, entre Caldes de Malavella i Cervera. Ha plogut molt des que el 1993 es va obrir el primer tram de l’Eix, entre Anglès i Santa Coloma de Farners (a la Selva). A partir d’aquell moment, la coneguda C-25 ja va ser tota una millora per poder apropar ciutats com Vic, Manresa o Girona, tant representatives de la història del país però que semblava que visquessin donant-se l’esquena –la necessitat d’anar fins a Barcelona, primer, per agafar l’autopista AP-7 o desplaçar-se per carreteres d’interior feia les tres capitals molt distants–. Però, amb el temps, va quedar demostrat que l’obra tenia mancances importants, tot i la considerable millora que ja suposava: no podia absorbir el volum de vehicles que al final l’usarien diàriament, més de 9.000 (una quarta part de camions) de mitjana.
 
Desgraciadament, no poques famílies han hagut de plorar en perdre gent en una carretera que no tenia totes les garanties de seguretat; on hi havia més d’un Fittipladi que es dedicava a avançar els altres sense massa miraments i posava en risc els qui apostaven per una conducció segura. L’Eix s’havia d’haver planificat, ja des de bon començament, amb el doble carril. Per garantir la seguretat a la carretera no es poden fer concessions, per molt que sabés greu tocar part del territori que rodejava els vorals via (molt bonic, certament). Al final, les circumstàncies han donat la raó aquells qui des del 1990 –quan es va començar l’obra– deien que això no acabaria de funcionar.
 
De fet, les pròpies obres de desdoblament de l’Eix han estat un calvari per a la majoria de conductors, molts dels quals havien de fer cues quilomètriques per poder arribar al seu lloc de treball diàriament (a Vic, Girona, Manresa…) durant quatre anys. Segurament, una vegada la via recuperi la normalitat –ara amb dos carrils per banda– ja no ens recordarem del què havia suposat fer l’Eix durant aquests anys d’obres. El temps és savi i esborra els malsons, però els canvis que ha patit aquesta carretera des de mitjans dels noranta són la mostra evident que, en la planificació d’infraestructures, s’ha de pensar a molts anys vista i, sobretot, amb molta visió estratègica de la situació.
 
El resultat, però, és prometedor. L’Eix desdoblat, si molt m’apuren, s’apuntarà a aquell llistat d’estructures d’estat que el president Artur Mas vol construir. S’ha de reconèixer la visió, ja a inicis dels noranta (i recuperant l’idea de la Generalitat republicana), de fer una via transversal al Principat que aproximi les províncies de Lleida i Girona, passant pel Bages o Osona: ja amb un únic carril era un eix de primer ordre a l’hora d’articular el territori i enfortir el teixit industrial i econòmic de les comarques per on discorria. El relat d’un “Club de l’Eix” va ser impulsat, de fet, des de la mateixa premsa de proximitat (El 9 Nou, El Regió 7 o El Segre) que va veure en aquesta via una manera d’establir sinèrgies entre regions del país històricament distants (encara que geogràficament properes), a través de programes conjunts pels seus subscriptors.
 
El nou Eix generarà relat per aquesta Catalunya del segle XXI que ha d’afrontar reptes tant considerables com sortir de la crisi i enfocar el camí cap al dret a decidir. Ara que al Govern li agrada tant servir-se de metàfores per explicar els seus projectes, Artur Mas inaugurant una gran via de comunicació com aquesta no pot ser millor per exemplificar una Catalunya que té el full de ruta marcat i es posa a caminar (o conduir). Amb precaució, però.