Tres quartes parts del Estats que hi ha al món s’han independitzat el darrer segle, i els Estats preexistents sempre reconeixen els nous Estats emergents. La via per assolir-ho l’expressa jurídicament la sentència del Tribunal Internacional de l’Haia de l’any passat sobre Kosovo, que s’havia proclamat independent amb una declaració totalment unilateral que no es va fer ni per la via de referèndum ni per la parlamentària, sinó de la mateixa manera que la dels EUA dos segles abans: els representants democràticament elegits es van reunir i declararen la independència, però no en una reunió parlamentària formal. A Kosovo ho van fer una part molt àmplia dels diputats junt amb el primer ministre en una reunió que no era un acte del Parlament, sense una votació, sinó simplement signant un document. Com si ara una majoria dels diputats del Parlament de Catalunya ens reuníssim i signéssim un document de proclamació d’independència, i això fos tot. El Tribunal de l’ONU ho ha avalat plenament, atorgant plena legitimitat jurídica a l’acte perquè el fan els representants democràticament elegits, sense entrar en la disquisició de si hi ha o no hi ha dret a l’autodeterminació, ni quin és el subjecte d’aquest dret, ni el seu àmbit d’aplicació; simplement es va plantejar si hi ha algun principi o norma de Dret internacional contrari a la proclamació d’independència que havia fet Kosovo. I va entendre que era legítima i legal pel senzill fet que havia estat realitzada pels representants democràticament escollits del poble de Kosovo.
El Tribunal va constatar que, quan es produeix una proclamació d’independència jurídicament legítima per part d’algun territori, immediatament els Estats existents la reconeixen, i això el va dur a avalar el reconeixement internacional d’una independència proclamada sobre la base del principi democràtic, malgrat que la Constitució iugoslava del moment proclamava Kosovo com a part constituent de la nació sèrbia i que, per tant, Sèrbia entenia que la possibilitat d’independència de Kosovo exigia prèviament la reforma de la seva Constitució. Com que la població kosovar era una minoria respecte del conjunt de la població de l’Estat, la reforma constitucional que formalment era possible, de fet, restava bloquejada.
Des del punt de vista jurídic el tema està clar: el principi democràtic avala la independència d’un nou Estat, tant si la decideix la seva població directament per via de referèndum, com si ho fa indirectament mitjançant els seus representants democràticament escollits. I sobre aquest tema ja hi ha jurisprudència i antecedents suficients que no només avalen la legalitat de la proclamació, sinó també la del seu reconeixement internacional per part de la resta d’estats ja constituïts.
Les passes, en tot cas, sempre són: guanyar les eleccions, formar un govern amb la intenció proclamada de convocar un referèndum o proclamar la independència, fer-ho, i obtenir el reconeixement internacional. I això pot fer-se d’acord amb l’Estat del qual es forma part, perquè aquest ja s’ha resignat a la independència d’una part del seu territori i població, o contra la seva opinió, precisament perquè ja hi ha els mecanismes jurídics avalats internacionalment per a fer-ho possible.
Espanya s’ha posicionat en contra, front als EUA, França el Regne Unit, Alemanya, el Tribunal de l’ONU i el Parlament europeu, i en companyia de Rússia, Xina i Veneçuela. Una vergonya impròpia d’una gran nació.
Article publicat a El Mundo
