El debat sobre el procés independentista català se centra en postulats erronis de base quan s’assenta la negació del dret d’autodeterminació sobre la il·legalitat d’aquest procés per entrar en contradicció amb la Constitució Espanyola. Amb això, s’assimila legalitat a constitucionalitat, quan no són conceptes forçosament sinònims, de fet.
Recordem que l’ordenament jurídic espanyol està conformat per les seves lleis internes i pels pactes i tractats signats per Espanya, que invaliden la seva legislació interna, fins i tot la de rang constitucional, si aquesta entra en contradicció amb la legalitat assumida per l’Estat espanyol. Aquesta va ser, precisament, la causa de la reforma de l’article 135 del text constitucional espanyol, l’any 2011, que tenia per objecte garantir el principi d’estabilitat pressupostària de les Administracions Públiques, exigit pel Pacte d’Estabilitat i Creixement de la zona euro.
Per tant, la Constitució Espanyola no és l’eina per mesurar la legalitat del dret d’autodeterminació, sinó que ho és el dret europeu i internacional ratificat per l’Estat espanyol, que forma part del seu ordenament intern i l’inspira. Senyors, és el que passa quan ets membre de la Unió Europea. Que una part de la teva sobirania la cedeixes a un organisme supranacional. A les verdes i a les madures!
Així, per esbrinar si el dret d’autodeterminació és legal o no, el debat s’hauria de centrar en la interpretació de l’articulat dels pactes i tractats ratificats per Espanya. És tant com dir que un article de la Constitució Espanyola que negués la igualtat d’oportunitats per motius de raça o gènere hauria de ser inaplicat pel jutge espanyol perquè contradiu la legalitat europea i internacional assumida per l’Estat.
És el que en dret comunitari es coneix com el principi de primacia, segons el qual el dret europeu té un valor superior als drets nacionals dels Estats membres, que no poden aplicar una normal nacional (incloses les constitucions) contrària a aquest, i ha estat consagrat pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea.
El dret d’autodeterminació, segons la legalitat internacional i europea
L’Estat espanyol ha signat diversos tractat internacionals que reconeixen el dret d’autodeterminació com la facultat essencial dels pobles a decidir lliurement el seu estatus polític, econòmic, social i cultural.
El dret d’autodeterminació és un principi fonamental dels drets humans. Està recollit a la Carta de les Nacions Unides de 1945, tant en el seu preàmbul com en el seu article 1, i és una norma d’ius cogens, és a dir, pertany al nivell més alt de les lleis internacionals, que han de ser obeïdes sempre.
A més, Nacions Unides va proclamar el 1966 a l’article 1 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, en vigor des de 1976 i ratificat per Espanya, que “tots els pobles tenen dret a la lliure determinació” i que “en virtut d’aquest dret estableixen lliurement la seva condició política”. De la mateixa manera, estableix l’obligació dels Estats parts del present pacte de “promoure l’exercici del dret a la lliure determinació” i “respectar aquest dret, de conformitat amb les disposicions de la Carta de les Nacions Unides”. El mateix article garanteix que “en cap cas, un poble pot ser privat dels seus mitjans de subsistència”.
Així mateix, el Pacte Internacional dels Drets Econòmics, Socials i Culturals, de 1966, també recull aquest dret.
Cal recordar que aquests acords formen part de l’ordenament jurídic espanyol. En aquest sentit, la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea reafirma “les obligacions internacionals comunes als Estats membres”, que òbviament comprenen les derivades de la Carta de Nacions Unides i dels esmentats pactes de 1966. Per tant, el dret d’autodeterminació tampoc és aliè a la Unió Europea.
Legitimitat de la unilateralitat
La Declaració dels Drets Humans de Nacions Unides de 1970 explicita que tot poble té dret a la lliure determinació per afrontar situacions de manca de representativitat o d’opressió per part d’un govern determinat. D’aquest articulat han sorgit interpretacions dispars, algunes de les quals apunten que aquest dret només és efectiu en casos de colonització, tot i que la comunitat internacional ha reconegut la independència de països no colonitzats, com va passar després del desmembrament de la URSS.
De fet, la jurisprudència més recent de l’alt tribunal de Nacions Unides contradiu aquesta tesi restrictiva.
És el cas de Kosovo, en què el Tribunal Internacional de Justícia va concloure que en casos d’autodeterminació i declaracions unilaterals d’independència la legalitat constitucional vigent a l’Estat afectat per la secessió d’una part del seu territori no és ni vinculant ni rellevant. De fet, més de la meitat dels actuals 193 Estats de l’ONU no existien fa mig segle i la majoria d’aquestes independències no eren legals en els Estats afectats per la secessió perquè no estaven previstes en les seves constitucions.
La mateixa Cort Internacional va admetre en la resolució que afecta al cas kosovar que no existeix cap argument en la legislació internacional que prohibeixi la independència d’un país. “En aquests casos la il·legalitat de les declaracions d’independència no és causada pel seu caràcter unilateral, sinó pel fet que estaven vinculades a l’ús il·legal de la força o s’havien comès d’altres violacions de la llei internacional”. I afegia que “no hi ha prohibició contra la unilateralitat en si mateixa”.
Els fets precedeixen a les lleis
Certament, el dret d’autodeterminació és reconegut en nombrosos tractats internacionals, tot i que en poques constitucions estatals, lògicament. Sorprèn veure, en aquest sentit, com s’evidencia la manca d’esperit democràtic dins d’alguns països que precisament es defineixen com a democràtics.
Convé recordar, a més, que la Constitució Espanyola, a la qual tant s’agafen els temorosos de la secessió, va ser aprovada en la transició democràtica, en un context convuls en què la mort del dictador obria un panorama d’incertesa sobre el futur règim de l’Estat espanyol i despertava la por a una nova guerra civil, un temor que es va fondre amb les ànsies de democràcia i llibertat per aconseguir, finalment, que la Constitució fos aprovada, a pesar de no recollir les aspiracions de les nacionalitats històriques.
Trenta-cinc anys després la seva falta de vigència queda en evidència en molts aspectes i la seva validesa, superada per la pròpia realitat. És obvi que els fets precedeixen a les lleis i no a la inversa. D’una altra manera, no hagués existit esperança d’evolució per a cap civilització del món.
Si no s’hagués apreciat necessitat de canviar l’article 52 del Codi Civil de 1889, el matrimoni es continuaria dissolent només per la mort d’un dels cònjuges. Ep, això també ho establia una llei!
