La censura sempre és repugnant, però si pot encara ho és més quan es nega la llibertat a ficar el dit a la nafra del llast que impedeix la llibertat de tot un poble. Hi ha doncs, una doble negació de la llibertat en aquesta censura. De fet, en el cas que m’ocupa hi ha una triple negació. Perquè no només es nega la difusió d’aquesta expressió d’algú, en Víctor Alexandre, que amb un magnífic article denunciava la covardia, la mesquinesa i l’egoisme irresponsable d’uns dirigents polítics catalans venuts que, lluny de dirigir, es queden tan amples insistint a anar a la deriva sense cap altra brúixola que el propi melic que es miren, un melic que és com una cirereta dalt del gran pastís inflat pels saborosos ingredients de la poltrona. No, tal vegada el més repugnant de la censura que ha practicat el diari Avui amb l’esmentat article que podeu llegir a e-notícies, i que l’Avui havia promès a l’autor de publicar-se i a l’última hora el seu director es va fer enrere sense cap justificació concreta, té a veure amb l’enorme hipocresia que suposa anar per la vida de defensors de la pàtria quan en realitat l’únic que es fa és marejar la perdiu, o sigui entabanar el personal, cosa que en el nostre cas significa defensar la pàtria contrària. Perquè en situació d’ocupació nacional, tot aquell missatge que no sigui clar i directe de la situació, esdevé confús per al poble a qui va dirigit i, per tant, afavoreix l’ocupant.
Es pot afirmar, doncs, sense risc de ser sentenciós, que si per a l’Avui no hi ha lloc per a persones com en Víctor Alexandre, significa que no hi ha lloc per a l’independentisme. I no pas perquè aquestes persones hagin d’encarnar en si mateixes l’independentisme, sinó perquè són els seus arguments, lúcids i expressats sense embuts, els que l’encarnen. Altrament, l’article del senyor Alexandre no hauria estat censurat, llevat naturalment que en les seves paraules hi hagués un to insultant que justificaria la no publicació. Però no, això no és així de cap manera, i ho pot comprovar llegint l’article el lector sense pa a l’ull; el lector que no confon la contundència amb la manca de respecte; el lector que no veu la contundència en les paraules sinó en els fets que descriuen les paraules. I és que quan els fets són contundents, se’ls ha de definir amb contundència, perquè si no el que esdevé contundent i ofensiu de debò és la mentida o, en el millor dels casos, l’eufemisme, allò que tant i tan bé practica l’Avui amb els seus columnistes garlaires i que en aquest país babau i dissortat es fa passar per respecte i seny. Les paraules signifiquen el que signifiquen i serveixen per opinar, però també per definir els fets.
Analitzant l’article que m’ocupa, he conclòs que allò que es fa intolerable a la mediocre direcció de l’Avui, és que reconeixen la veritat del que s’hi diu sentint-se al·ludits directament, però també la reconeixen en els polítics al·ludits, cosa molt més greu atès que -i em fa vergonya haver-ho de recordar- els diaris han d’estar al servei del lector i no dels partits polítics, als qui lluny de fer-los la gara-gara justament se’ls hauria de qüestionar a fi de fer-los millorar per, en conseqüència, fer progressar el poble que els paga i al qual es deuen.
També he conclòs que allò que cou a la direcció de l’Avui és que la crítica de l’article no fa referència a una mala actuació determinada dels polítics i la consegüent estirada d’orelles per part de l’articulista. No, en aquest cas Víctor Alexandre va, si se’m permet, a la nafra de la nafra. És a dir, retrata els nostres polítics pel que són i no pel que en determinat afer demostren ser. I és clar, això fa mal. I si en fa és perquè l’articulista fa diana. No és això, la censura? No és la censura la prova del cotó fluix de la raó del censurat? Sí, i també és feblesa, profunda feblesa. I misèria. Miserables.
