El catalanisme, com a corrent política, tenia l'objectiu d'obtenir autogovern i transformar el poder espanyol. Amb el temps, ha quedat suficientment clar que España esta sotmesa a una matriu castellana que no accepta compartir el poder polític i es nega a acceptar la diversitat que hi pugui haver al seu territori i, en aquest sentit, ha d'impedir una Catalunya forta política i econòmicament, construint, a la vegada, una potència a Madrid, amb el vist-i-plau de la resta de territoris i pseudo-sentiments diferents, que ja els hi esta be aquest muntatge.
A hores d'ara, ja ha quedat ben palès el fracàs de la teoria del catalanisme i, aquesta dinàmica que es podia considerar com l'eix de la societat catalana ja ha variat cap un sobiranisme més o menys radical que demana altres postures polítiques.
La sentència i escàndol, tan en temps com en les maneres, del TC en vers l'Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya i votat per la ciutadania ja va sacsejar considerablement l'opinió pública i el cert és que tots i cadascun dels moviments polítics de l'Estat en relació a la nostra terra han estat a quin pitjor, o millor segons es miri perquè, el que es ben evident és que han anat enfortint i afegint raons i adeptes a una nova idea de país.
Es podrien anar enumerant un darrere d'altre i la llista es faria massa llarga i la indignació creixent segurament no deixaria acabar-la de llegir. Només cal prestar atenció a les darreres maniobres, que estaran més a la memòria col·lectiva:
L'atac indecent de “El Mundo”, amb la claca dels més destacats membres del Govern del PP, al bell-mig de la campanya per les eleccions del 25N contra el President Mas enarborant un pretés esborrany d'informe, que desprès ningú no s'en ha fet responsable, ni autor, ni ordenant. Fet que, es miri com es miri, va incidir clarament en el resultat final de les eleccions.
L'atac del PP, via Wert, a la llengua i el model d'ensenyament a Catalunya, exitós i que mai no ha produït cap mena de problema ni desgavell, ans el contrari, i que només te per objectiu dividir la societat catalana per la llengua i trencar la cohesió social i la convivència que hi ha a Catalunya amb aquesta qüestió.
L'atac del PP escanyant les finances de la Generalitat per obstruir qualsevol marge de maniobra, fent dependre al màxim els nostres recursos del govern central, provocant que les continues retallades per sortir endavant minvin la moral dels ciutadans. Un clar exemple és la celeritat de l'Estat a impedir que el govern de la Generalitat pugui establir un impost sobre els dipòsits bancaris creant-ne un d'igual a tipus zero, tot per evitar que Catalunya disposi d'uns ingressos addicionals, o establint uns objectius de dèficit autonòmic completament inassolibles, lluny del que te concedit l'Estat.
Escrit al http://www.xavier.guarque.blog.cat/
