Tres anys de crisi econòmica ens mostren al món una gran varietat de mesures governamentals per superar-la. Hi ha qui abaixa impostos, hi ha qui els apuja; hi ha qui injecta diners al sistema financer, hi ha qui ajuda directament les empreses amb crèdits i avals; hi ha qui estimula les exportacions, hi ha qui encareix les importacions; hi ha qui augmenta els subsidis i les pensions, hi ha qui fomenta les obres públiques. Cap govern, però, té a l’abast disposar dels diners equivalents al 10% del PIB, sense cost de cap mena, per finançar les mesures que pren, només poden obtenir diners endeutant-se o augmentant la pressió fiscal, o rebaixar la despesa pública.
Catalunya és l’excepció. No tenim Estat sinó una comunitat autònoma, de manera que la nostra paròdia de Govern i el nostre Parlament de fireta, en mans dels autonomistes, no poden fer més que retallar despesa pública, consentir que Espanya ens robi 60 milions d’euros cada dia, i fer patir la gent per culpa de la seva complicitat en el saqueig espanyol. Febles davant els forts, Mas i CiU s’hi rabegen contra els febles, contra el propi poble, escanyant-lo sense cap perspectiva i horitzó que no sigui la promesa d’un acord beneficiós amb el nou govern que els espanyols escullin l’any 2012. Cap mesura important i eficaç pot prendre l’autonomisme excepte ajupir-se i retallar, que ciutadans i empreses paguin impostos sense rebre contrapartides, i plorar com a impotents front a les decisions d’un Estat que ens saqueja en benefici dels seus nacionals, els espanyols. Més de 9.000 milions d’euros ens ha robat Espanya als catalans d’ençà que tenim el govern dels millors, a la seva vista, ciència i paciència i sense oposar-s’hi.
També som excepcionals els catalans perquè és al nostre abast disposar cada any sense cap cost de més de 20.000 milions d’euros, més del 10% del PIB, si impedim que els espanyols ens robin els nostres impostos. Podríem duplicar la despesa en sanitat, quadruplicar la despesa en ensenyament, multiplicar per 16 la inversió en obres públiques, i per 40 la quantitat dedicada a avals i crèdits a les empreses. Podríem triplicar els pressupostos dels ajuntaments, i augmentar un 60% el pressupost de la Generalitat. No és necessària cap retallada, el que és necessari és que disposem dels nostres recursos i impostos, però l’autonomisme governant mira cap a una altra banda i no resol res.
La crisi econòmica llança una crua llum sobre la irrellevància de la paròdia de govern que patim a Catalunya. Parlaran i proposaran sense decidir res, perquè no tenen res a decidir. Diran i potser es creuran que s’ocupen dels problemes de la gent, però només en parlaran, perquè és l’únic que poden fer. Fracassat l’Estatut i el finançament, sense cap possibilitat d’acabar amb l’espoli fiscal i el domini d’Espanya, reduïts a província escanyada i sense poder, engolits per una crisi paorosa sense competències i sense diners, només una cosa pràctica és a l’abast dels nostres representants perquè els catalans puguem decidir sobre els nostres propis recursos: un Estat propi per a Catalunya, la independència. Si ho fem, si governem un Estat, podrem combatre la crisi i resoldre-la, tindrem les eines i més de 20.000 milions d’euros per fer-ho. Si no ho fem, si continuem com someres a la sínia autonomista fracassada, només podrem parlar-ne, en el buit i la irrellevància. Com que els catalans som dependents, tenim els governants que ens pertoca: impotents.
Article publicat a El Mundo el diumenge 5 de juny
