Ni amb tots els Decrets de Nova Planta del Borbó Felip V, ni amb les reial cèdules de Carles III, ni amb les prohibicions de Maria Cristina i Isabel II, ni amb els reials decrets d’Alfons XIII instats per Miguel Primo de Rivera, ni fins i tot amb les instruccions i lleis de quaranta anys de dictadura feixista de Franco, l’estat espanyol mai ha aconseguit un dels objectius prioritaris que van tindre tots aquests polítics esmentats: esborrar qualsevol diversitat nacional, cultural i lingüística que no fos l’estrictament castellana, imposar la uniformització. Davant d’aquesta llarga i persistent imposició, la inqüestionable i evident realitat va saber obrir camins de llum i d’esperança.
A la mort del dictador, i encetar-se el procés democràtic, els pares de la Constitució de 1978 ( la majoria a contracor) van haver d’acceptar, si més no, aquesta tossuda realitat. Però per emmascarar-la i difuminar-la s’hi van inventar el què ha acabat anomenant-se “cafè per a tothom”. Quin era el problema, que els catalans i els bascos, posem per cas, reivindicaven el fet diferencial i volien autonomia. Doncs no passa res, van decidir que hi hauria autonomia però, això sí, per a tots i encara que no la volgueren. Heus ací com van nàixer les Comunitats Autònomes. Els pares de la Constitució en lloc d’acceptar, d’una vegada per totes, la realitat històrica dels regnes hispànics: regne de Castella, Regne de Navarra i Corona catalanoaragonesa, s’hi van inventar ni més ni menys que 17 comunitats. L’estratègia, molt intel·ligent, segurament va ser la pedra angular perquè s’hi pogués dur a terme la tant elogiada transició, però que trenta anys després aquesta artificial i cara organització territorial comença a trontollar, a passar-nos factura.
I escric aquestes reflexions a propòsit d’alguns correus que circulen per la xarxa d’internet demanant l’eliminació de les Comunitats Autònomes. Aquesta campanya coincideix amb els resultats del darrer estudi de la Fundació de Caixes d’Estalvi (Funcas) sobre quin és el model d’organització de l’estat per als ciutadans. Aquest ens detalla què en pensen al respecte els ciutadans de cada Comunitat Autònoma. Una de les conclusions més rellevants és que només un de cada tres espanyols creu que les CCAA funcionen bé o molt bé, enfront dels cinc de cada deu de l’any 1995. A casa nostra, al País Valencià, els resultats indiquen que som els tercers més descontents amb l’estat autonòmic. Concretament el 18% de la població valenciana voldria un estat amb un únic govern sense autonomies.
Que a Cantàbria, Múrcia, Madrid o Castella Lleó, posem per cas, hi haja un percentatge considerable de la seua població que no vullga les CCAA, i que considere que es malbaraten els recursos en tants parlaments i el cos econòmic que necessiten per atendre’ls és, si més no, comprensible. Mai han tingut necessitat d’autonomia, no han hagut de defensar cap fet diferencial. Però, en el nostre cas és francament vergonyós. Molts valencians, malauradament, no són conscients dels sacrificis, de l’esforç, la lluita i fins i tot de les morts, que hi ha al darrere d’aquesta mena d’autonomia que tenim.
Res ens han donat, el poc que tenim ens ha costat déu i ajuda. Tenim un Estatut de mínims, sí, perquè hem tingut uns governants mediocres i mesells. Però, si hem recuperat part de la nostra identitat i hem obert portes i finestres a l’esperança, és gràcies a aquest instrument d’autogovern que ens permet una mica somniar. Tornar a un únic govern central, eliminant les CCAA, significaria la desaparició definitiva de la nostra cultura, l’assimilació total.
El problema rau en el model territorial d’organització de l’estat que s’inventaren. Un model artificial i que cada vegada costa més mantenir-lo. Fins ara ningú havia badat boca ( “lo que haga falta por el bién de España”) però, en moments de crisi econòmica com els que estem passant ara, molta gent comença a qüestionar-les, fins i tot des de la Unió Europea apunten que són insostenible.
Comtat i debatut, el “cafè per a tothom” no fou un bon invent, doncs la realitat és tossuda i, tard o d’hora, sempre acaba imposant-se. En tot cas, el problema de tot plegat, i açò és el què veritablement els hi preocupa, no és altre que amb aquests trenta anys d’autonomia dirigida no han estat suficient per frenar les aspiracions de més autogovern d’algunes de les nacions ( nacionalitat en diuen ells) històriques. Territoris on cada vegada hi ha més població que pensa que l’única autonomia que els hi cal és la de Portugal.
Alcoi, 14 de març del 2012
